23/12/2016

Solidaritat amb els immigrants?

3 min

Fa unes setmanes vaig participar en un debat públic sobre atur juvenil. Per part dels empresaris s’hi va parlar, sobretot, de formació; per part d’una representant sindical, de regulació laboral i, concretament, de precarietat. Vaig treure el tema de la immigració. És un factor que tothom procura evitar, però sense el qual és impossible entendre res del que està passant al nostre mercat laboral. Només cal imaginar quines serien les condicions laborals que haurien d’oferir els nostres hotelers i restauradors al seu personal si no poguessin comptar amb immigrants: semblants a les que ofereixen els hotelers i restauradors suïssos al seu.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La sindicalista va tallar el tema de soca-rel declarant que la recepció d’immigrants és, per part nostra, una qüestió de solidaritat.

És evident que fem un favor deixant entrar immigrants al nostre país; altrament no vindrien. Ara bé, no crec que la paraula que defineixi la nostra actitud sigui solidaritat.

Considerem alguns fets.

Aquest estiu la taxa d’atur a Catalunya entre els que no tenen la nacionalitat espanyola ha estat del 24%, onze punts més que entre els que la tenen. A tot arreu d’Europa els autòctons tenen taxes d’atur més baixes, però crec que val la pena comparar les nostres xifres amb les d’Alemanya (8% i 4%), Àustria (11% i 5%) o Holanda (12% i 6%).

La pobresa és també molt més alta entre els immigrants. La taxa AROPE, que inclou indicadors d’ingressos i de situació laboral, és el triple entre els immigrants (52%) que entre els espanyols (19%).

Pel que fa als que treballen, són víctimes del fet que aquí tractem especialment malament les feines poc qualificades, on es concentren els immigrants aquí i arreu. És molt significatiu que, tractant-se d’un col·lectiu jove, les taxes de pobresa siguin molt més altes que les taxes d’atur: vol dir que són pobres fins i tot si treballen. En paraules de Sònia Parella, de la UAB, “en països com el Regne Unit o Alemanya, els increments de l’atur que originà la crisi han estat més moderats per a la força de treball immigrant; de manera que el gap entre estrangers i autòctons s’ha vist escassament alterat” (Panoràmica de la pobresa de la població immigrada a Catalunya ).

No tractem bé els immigrants i no tractem bé els autòctons que competeixen amb ells per les mateixes feines i pels mateixos serveis socials: l’esfondrament dels salaris no es pot entendre sense tenir en compte la immigració.

El fet que ens resulti tan incòmode parlar de la immigració en el context del mercat laboral respon al fet que en el fons sabem que no estem fent les coses prou bé. Ens entendrim veient com els immigrants intenten saltar la tanca de Ceuta, ens incomoda veure que la policia demana la documentació a persones amb aspecte magribí, ens indignem quan se’ns parla de les condicions en què viuen els interns al CIE, però tanquem els ulls davant l’impacte de la immigració en el mercat laboral, que ha estat desastrós.

Hi ha alternativa? Sens dubte, però passa per controlar el mercat de treball impedint que l’abundància de mà d’obra poc qualificada degradi les condicions laborals (i aquí és bàsic un salari mínim equivalent al llindar de la pobresa i una inspecció de treball més potent) i passa per formar els immigrants per tal d’augmentar la seva capacitat d’aportar valor.

Un exemple del que cal fer ens el proporciona Suècia, el país que més refugiats ha acceptat en els últims anys. En primer lloc, els convenis col·lectius protegeixen els salaris: un hoteler o un restaurador no pot pagar al personal sense qualificació ni experiència menys de 117 corones/hora, equivalents, en poder de compra, a 10 € a Catalunya. En segon lloc, i en paraules d’un expert en la matèria, Miguel Peromingo: “Suècia [...] ha optat per un enfocament que posa la feina en primer terme [...]. És el servei nacional d’ocupació pública, i no l’agència d’immigració o l’ajuntament, qui ajuda el nouvingut a incorporar-se al nou entorn trobant una feina [...]. Els nouvinguts són inscrits en un programa d’integració laboral [que] aborda en paral·lel la formació i la integració dels refugiats, [...] l’atenció se centra no només en la recerca d’una feina, [sinó que] també ajuda a buscar un habitatge adequat”. Els cursos ocupen entre 20 i 60 setmanes, depenent de la professió, i consisteixen en 25 hores per setmana, a més de 15 hores de suec. El que els suecs fan amb els refugiats és el que cal fer també amb els immigrants econòmics.

En definitiva, gestionar bé la immigració que ens arriba és una tasca, en paraules d’un ministre alemany, “enorme i de llarg abast” que és cara però que no podem ignorar. Si no la fem, no en diguem solidaritat, sinó irresponsabilitat.

stats