Publicitat
Publicitat

RETRATS QUE PARLEN

Miquel Calçada. El megacrac de la comunicació

Un dia li van preguntar per què duia ulleres fosques, i ell va respondre, ràpid i tranquil: "Perquè sense semblo un hàmster". No és del tot just: és una curiosa barreja de hàmster i Andre Agassi. Si fóssim a Lilliput, l'agafaries amb la mà per amanyagar-lo. Quan t'adones que mossega, ja és massa tard.

Miquel Calçada és cool i casual . Treu l'entrellat de països llunyans amb el posat impassible de Sam Spade desembolicant el falcó maltès. És el turista accidental que no saps si va o ve, si es riu del mort o de qui el vetlla, si t'ha agafat carinyo o directament se'n fot. Però, com amb els mims que imiten, tothom fa veure que s'ho pren bé.

La tècnica Miki Moto fa que la persona humana es pengi amb la pròpia corda. Posa en el diàleg la curiositat esmorteïda del ressacós. Arriba a prescindir de la funció fàtica: de dir "sí... sí..." mentre l'altre malda per fer-se entendre. Li crea un buit tan gran que l'aboca a confessar i a mostrar, si és el cas, tot l'energumenisme que té a dins.

Alguns ho confonen amb passotisme i sovint costa saber si té tant talent que sembla que no fa res o prou barra per no preparar-s'ho. També corria la brama que els guions de Pasta gansa eren genials. "Així és fàcil lluir-se". Però quan els llegia un altre queien en una insospitada inanitat. Al paper, Sant Nicolau Pistoler i el Nano Zombi eren només putxinel·lis. La vida els hi donava la mà d'un megacrac.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT