20/10/2016

Mirant el present amb ira

2 min

La ira és una emoció amb justificada mala premsa, però de vegades és necessari, i fins i tot bell, que s’expressi. Tota la ira dels justos, per dir-ho com el poeta Jaume Pomar, es condensava ahir al Parlament en la seixantena de persones que hi van assistir com a representants dels familiars de les víctimes del franquisme. Es tractava, però, d’una ira serena, mai per mai rabiosa ni violenta, la ira sàvia de qui ha tingut molts anys, massa anys, per aprendre a conviure-hi i a convertir-la en alguna cosa bona i útil. És massa tard per als seus familiars (alguns prou coneguts, com Lluís Companys o Salvador Puig Antich; la immensa majoria, perfectament anònims), però encara i sempre és bon moment per recordar-los i, sobretot, perquè ningú hagi de tornar a patir la dissort i la infàmia que ells i elles patiren. D’això anava la sessió parlamentària d’ahir, en què es va aprovar la proposició de llei que anul·la els judicis sumaríssims i obre el camí per a la llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme. Anava de mirar el present (no el passat, perquè el franquisme i els seus crims són presents en carn i en calç vives) amb ira, amb tota la ira dels justos. Una ira pacífica, meditada, raonada, i, per això mateix, més implacable que cap altra. Perquè no fa servir més armes que la de la raó, la paraula i la civilització.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Tal com explica la crònica de Sílvia Marimon en aquest diari, alguns, com el diputat del PP Alejandro Fernández, responen amb desmesurat cinisme que no és hora de mirar enrere sinó endavant, citant a favor seu unes paraules de Barack Obama que em penso que farien empal·lidir el rostre del president nord-americà si les sentís pronunciades amb una mala bava tan retorçada. Tot i que en el cas del senyor Fernández tenien un sentit literal en el moment de dir-les: si mirava enrere es trobava la presidenta Carme Forcadell, tot just querellada per la Fiscalia per “derogar deliberadament i obertament la Constitució” i per “dinamitar l’Estat” en haver permès -repetim-ho- una votació conforme als procediments establerts pel reglament vigent de la cambra que presideix. Ara bé, al senyor Fernández tampoc no li convenia gaire mirar endavant en aquell moment, perquè s’hauria topat amb la imatge de la senyora xiulada que li dedicaven els familiars de les víctimes, suficient per fer caure la cara de vergonya a qualsevol que en tingui (de vergonya; de cara n’hi ha que van sobrats). Paradoxes amb què es troben de vegades els manifassers de la legalitat, més enllà de la qual, segons ells, només s’estén l’abisme. És el que afirmen sempre els partidaris dels totalitarismes, especialment dels que intenten disfressar-se de demòcrates amb roba espellifada.

El franquisme s’ha adaptat als temps i ja no s’expressa per la via militar: ara prefereix la judicial. I, en lloc de fosses, obre expedients i sumaris. El resultat, però, expel·leix la mateixa pudor de cosa podrida. És el passat, però també és encara el present i cal que no permetem que sigui el futur.

stats