Publicitat
Publicitat

Misèria i cia.

Llegeixo amb gust La ciutat vertical , el llibre amb què la Bea Cabezas ha guanyat el Premi Carlemany. Explica una història irresistible: un català emigra a Nova York l'any 1880 i després de passar tota mena d'aventures i misèries, des d'escriure a La Llumenera de Nova York fins a treballar a les incipients obres del metro o anar a ganivetades amb mafiosos, veu una mena de somni americà encarnat en el seu fill, un arquitecte que treballa a la construcció de l'Empire State.

D'altres que s'han llegit aquest llibre en destaquen l'empenta de thriller , la sòlida documentació i com aquesta es posa al servei d'un afalagador fresc històric de la presència catalana a Nova York. Jo em quedo amb una fina ironia de la mateixa autora: "els catalans a Nova York en realitat eren four cats ". Capaços de fer molt soroll, això sí.

Suficient perquè llegint La ciutat vertical descobreixis una nova dimensió de la misèria humana. L'horror de la vida als tenements del Lower East Side a finals del segle XIX i el feridor contrast entre pobres i rics durant la Gran Depressió sembla que fan més efecte quan qui es passeja pel tall de la navalla social es diu Joan o Josep i té records d'infantesa del barri de Gràcia.

És curiós com funciona això de la pobresa i la riquesa. Als anys trenta els Estats Units van viure una florida del radicalisme d'esquerra en resposta a la barbàrie d'una crisi com l'actual però sense ni un bri d'assistència pública per parar el cop. Aquells que anys després liderarien la caça de bruixes del maccarthisme tenien molt clar que el comunisme era antiamericà i constituïa una amenaça per al país. El que no sabien explicar és on eren ells vint anys abans, quan a famílies amb fills petits que no podien pagar el lloguer els fotien una puntada de peu al cul i els treien els mobles al carrer en ple i furiós hivern novaiorquès. Llavors venien les joventuts comunistes i tornaven a entrar els mobles i es quedaven a fer guerrilla urbana contra els escanyapobres. Punyeta, me n'hauria fet fins jo, de comunista, en aquell moment. Encara ningú no havia sentit a parlar de Stalin.

A la gran depressió americana d'ara, en canvi, està passant just a l'inrevés: s'han alçat els estalinistes de dretes. El catacrac de la borsa i l'Obama han embogit els rics radicals, que abominen de l'herència del New Deal i diuen que ells ja estan tips de repartir i de mantenir loosers (perdedors). Que a partir d'ara qui els vulgui cobrar impostos haurà de portar pistola.

Déu me'n guard de criticar les idees de ningú... Ja sabeu que jo això no ho faig mai! Jo l'únic que dic és que mentre escric aquestes ratlles, a Washington, els republicans han estat a punt de bloquejar el pressupost de la Unió i de provocar que el govern faci fallida, cosa que obligaria a enviar a casa milers de treballadors federals, a pagar només mitja soldada a les tropes, a tancar els museus, a frenar la tramitació de passaports, etc. Si això no és antiamericanisme, què deu ser? Four cats , què en penseu? A les barricades?

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT