18/03/2017

La Model

3 min

Voldria transmetre les meves felicitacions al conseller Mundó per la decisió de tancar la Model.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La Model, com a presó, té dos problemes. En primer lloc, si bé va ser un equipament avançat quan es va inaugurar, a principis del segleXX (1904), a hores d’ara és obsolet. No s’ajusta a les normes actuals del que ha de ser un centre penitenciari. No té futur com a tal. I com que ja fa molts anys que això se sap, els successius governs no han invertit prou en manteniment i renovació, amb la conseqüència d’un deteriorament físic important. En segon lloc, la Model ocupa un espai central en una zona molt densa de Barcelona. Les dues illes de cases de la Model representen una possibilitat real de millora del barri. Per totes dues raons, doncs, l’edifici de la Model estava condemnat i, tard o d’hora, havia de passar al control de l’Ajuntament deslliurat de responsabilitats penitenciàries i orientat cap a la millora de l’entorn urbà.

Durant molt de temps l’operació Model s’havia previst com una operació de trasllat. Com que això demanava una provisió pressupostària considerable, el desallotjament no acabava de culminar mai. Però ha passat una cosa interessant en aquests darrers anys. D’una banda, s’han construït, i en plena crisi s’han obert, dues presons noves, modernes i ben equipades: la de Mas d’Enric (al Catllar, Tarragona) i la del Puig de les Basses (a Figueres). De l’altra, ha disminuït la població reclusa. El resultat és que les instal·lacions existents ara tenen prou capacitat per acomodar-la. Per descomptat s’han de reubicar els interns amb cura i consideració, però hi ha un marge ampli per fer-ho bé. Així, els preventius han d’anar molt a prop de Barcelona i els seus jutjats. Però tenim institucions penitenciàries que compleixen aquesta condició (Brians). A Barcelona només caldria construir-hi un centre obert. És a dir, un lloc, que lògicament ha de ser a Barcelona, per als interns que, tenint permís per desenvolupar activitats a la ciutat durant el dia, s’han de recloure a la nit. L’any 2014, en temps de l’alcalde Trias, la Generalitat va acordar amb l’Ajuntament de Barcelona que, amb la seva col·laboració, es construiria a la Zona Franca. Poc o molt, aquests deuen ser encara els plans actuals.

Però així i tot la decisió ha costat de prendre. I tot feia pensar que l’acord del 2014, que també preveia l’entrega de l’edifici a l’Ajuntament el 2017, havia embarrancat i que el compromís no es compliria. Per què? Doncs per la capacitat de bloqueig d’alguns treballadors de la Model i d’alguns juristes que despatxen amb interns. Els primers perquè, encara que els seus llocs de treball no estarien en perill, es trobarien amb un temps de viatge fins a la feina més llarg que el que estaven habituats a fer. Els segons perquè indubtablement és més avinent visitar els interns al carrer Entença que a Brians 1. Són interessos vàlids que en una operació de tancament de la Model s’han de tenir en compte però que en cap cas justifiquen ni l’allargament de l’operació ni una gran despesa en la construcció d’una presó que no es necessita. Celebro, doncs, i aplaudeixo la determinació del conseller Mundó a l’hora de prendre una decisió irrevocable. És valenta. Es mereix tots els elogis que ha rebut.

I tot escrivint de la Model, voldria fer un comentari d’un tipus molt diferent. La Model té passat. Crec que hauria de tenir algun futur que connectés amb el seu passat. No sé si els plans municipals per a l’ús dels espais ja estan definits. Si ho estan, segurament inclouen algun recordatori del que va ser la Model. Potser la preservació d’alguna part. No ho sé. Però em sembla que tractant-se d’un edifici tan carregat d’història valdria la pena que les decisions no fossin dominades per les urgències més immediates, o més locals. O per un desig, comprensible, de girar full. La Model té una dimensió històrica que supera el barri o fins i tot la ciutat de Barcelona. Meditem bé què s’enderroca, què es preserva i què es fa a la part preservada. Sempre he pensat que va ser una llàstima que al segle XIX el crit d’“ Abajo las murallas ” i l’antipatia que inspiraven a la població fossin determinants perquè, excepte per la part de les Drassanes, no en quedés ni rastre. En altres indrets (València, per exemple) van ser més conservadors (o tenien muralles més atractives) i alguna cosa en van salvar (portes). I a més, i més important: l’oblit no és el que els temps demanen.

stats