Publicitat
Publicitat

Moltes gràcies, Senyor Noguera

Tota família digna i com cal havia de tenir entre els seus membres un metge, un advocat i un capellà. Això al segle XIX i primera meitat del XX. Eren senyal de prestigi i responien a un arrelat sentit pràctic. A finals del segle XX el mossèn ha caigut en favor de l'informàtic: el canvi de cromos explica molt bé la secularització i l'explosió comunicacional en què ens hem instal·lat.

Per als països, podríem fer un exercici semblant. Ja fa temps que no tenim cap Torres i Bages. Avui, Catalunya serà mediàtica o no serà: les veus de referència, en lloc de pujar a la trona, surten a la petita pantalla i circulen a tota velocitat per les xarxes socials d'internet. Però per sota de l'ebullició pública i de la construcció de discurs, hi havia i hi ha unes figures que mantenen la seva discreta influència: els notaris.

Ja ho va dir Josep Pla: els notaris han construït el nostre paisatge. Un dels darrers grans notaris del país va ser Raimon Noguera, a qui Agustí Pons dedica ara una biografia. Sense el pulcre senyor Noguera no tindríem, per exemple, ni Museu Picasso, ni Fundació Miró, ni Fundació Pau Casals. Tot el llegat Picasso hauria anat a parar a París, Madrid encara hauria acaparat més Miró i vés a saber quin hauria estat el destí del fons Casals. En ple franquisme, aprofitant les escletxes del sistema, Noguera va fer possible el manteniment d'un paisatge cultural català sense el qual avui el país seria molt més lleig, pobre i inculte. Moltes gràcies, senyor Noguera.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT