Publicitat
Publicitat

CADUCA ALS TRES MESOS

'Molto lavoro'

Veig el Puça a la plaça d'Alfafar. És llaurador, té seixanta-quatre anys i està dur com una pedra. Sempre somrient, sempre content. Ell fou el meu tutor nocturn. De jove m'agradava fer colla amb la gent de més edat. Era com atapeir-me de vida en un curset accelerat. En això aprenia ràpid. El Puça era famós en tota la comarca de l'Horta Sud. La gresca era el seu medi natural. Empalmava la nit amb el dia i no faltava mai al treball, la tasca feixuga del camp.

El Puça, una llegenda comarcal; l'home que va derrotar, una matinada de reptes, al malaguanyat Mata, campió d'Espanya del pes wèlter. Del Puça en contaria sense parar. És part de la meua gent, d'aquells del viatge iniciàtic, l'amistat perdurable. D'ell, sovint n'he tingut present la força mental. Hi ha persones que s'han mort als quaranta anys i no ho saben. Puça, immortal.

Un divendres dels anys setanta anàrem a una discoteca. Ell va lligar, jo no. Me'n torne a casa. L'endemà son pare em telefona per preguntar-me pel fill. No en sé res, li dic. Al migdia de nou es posa en contacte amb mi. Llavors mobilitze la colla. Tothom buscant-lo pels llocs habituals. No res. Diumenge ho intentem en hospitals i comissaries... Res. Sa casa a gom de gent. La mare plora, el pare cada vegada més emprenyat. De sobte arriba amb una xicona, entra per la porta on tenen les eines del camp, la deixa allí i ve on estem tots, familiars i amics. Son pare li diu de tot. El Puça contesta que si treballa també té dret a divertir-se. Fa mitja volta i se'n torna per on ha vingut. El pare i la resta el seguim. Son pare veu la xicona, guapa, ben vestida. Potser per això se li adreça en el seu castellà trontollant: " ¿Tu vas con este? " "Sí", respon ella. " Pues que sepas -afegeix el pare- que es el tio más borracho, golfo y « pendensiero » del mundo ". "Nena -fa el Puça-, ja t'havia dit que sóc un paio molt complet".

Vaig a l'estudi del pintor Pep Sanleon. És una planta gran, diàfana, a la població de Catarroja. Pique a la porta diverses vegades i no em respon. M'allargue al bar de la cantonada. El trobe assegut en un tamboret de la barra, llegint el diari Sport amb els pantalons plens de taques de pintura. (Un dia es va presentar amb aquesta traça al despatx del notari Carlos Pascual, amic comú. Jo l'acompanyava. S'adreça a la recepcionista i li pregunta per Carlos. La dona no sabia si avisar el notari o la policia.) Són les vuit del matí. És com jo, dorm poc. Des que férem el viatge a Itàlia em diu Fernandino. Prim, nas llarg, cara ullerosa, d'artista torturat. Pren un "carajillo científic". És molt pesat, en això. Cada volta que entra en un bar explica al cambrer la mesura exacta de cafè i conyac. Ah, i el got. Ha de ser de vidre. Quan dinem i beu més del compte em mira fit a fit i em diu: "Fernandino, després de Velázquez, jo". Serè, és més modest.

Viatge a Itàlia. Porta les teles al maleter. Com que és un deixat no du cap paper que acredite que l'obra és seua. A la frontera li ho requisen. És dilluns i l'exposició a Roma tindrà lloc dijous o divendres, no ho recorde. Decideix marxar a Roma i pintar en tres o quatre dies uns quadres. Abstracció per ací i per allà, ell treballa i jo les penge a la terrassa d'un amic italià. El dia de l'exposició estan encara un poc humides però inaugura. Ve la gent, els entesos miren de front, de costat... Un crític felicita la galerista i Sanleon: Molto lavoro , resumeix. Ell assenteix, jo em descollone en un racó. Durant el sopar m'amenaça que no ho conte. Això fou a la dècada dels vuitanta. Amic Pep, el delicte ha prescrit.

Nou del matí. Eugenio el Regino i jo parlem a la porta d'una sucursal bancària. Mentre ell mira les dones que passen ("que morenetes vénen de l'estiu", sospira), jo, que darrerament em cuide poc, li etzibe una esbroncada pel mal estat físic que presenta: gras, coix de l'àcid úric, un cigarret darrere un altre... "Vols anar-te'n a fer la mà i deixar-me tranquil!", es queixa. "No tens coneixement", li responc. Aleshores em sona el mòbil. Em crida el Roget: "Te n'has enterat?" "De què?" "Ruiz Monrabal s'ha mort". Encara no fa una setmana estàvem de paella amb ell, Pere Mayor, el Sabalo, el Roget i jo. Ruiz Monrabal, aspecte llustrós, saníssim; home de pau i conviccions religioses i ideològiques fermes, persona que no s'exaltava mentre nosaltres discutíem a crits una jugada de xamelo. La nit anterior el Sabalo parlava amb ell de les festes locals. En el llibret que edita l'Ajuntament, Ruiz Monrabal, cronista del poble, escrivia sobre la nostra història. Hi ha morts que et sobten per inexplicables. Li ho dic al Regino. La notícia el colpeix. "Ruiz es cuidava", diu després d'uns instants de silenci. Llança el cigarret i se n'encén un altre. "Demà deixe de fumar. Però segur que travesse el carrer i m'atrope lla un cotxe". Ignorava que els conductors perseguien els exfumadors.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT