Publicitat
Publicitat

Moments del catalanisme actual

En un període curt però intensíssim Catalunya ha patit un canvi polític sense precedents. Aquest canvi el podem dividir en quatre moments.

1) Del 2003 al 2006. És el moment determinat per les expectatives posades en el primer govern tripartit (20 de desembre del 2003) i caracteritzat immediatament després pel desconcert derivat dels efectes del Dragon Khan i la fatiga del nou Estatut (18 de juny del 2006). Destaco, doncs, tres conceptes d'aquell moment: esperança, desconcert i fatiga.

2) Del 2007 al 2009. En aquest període emergeix la figura del català emprenyat. L'enrabiada, la desafecció i la irritació davant la crisi de les infraestructures s'escampen a tota la ciutadania. Hi va haver una brutal apagada elèctrica a Barcelona i el Baix Llobregat (23 de juliol del 2007), més de 350.000 llars es van quedar sense llum a Barcelona durant diversos dies, els talls a Renfe eren constants i la suspensió del servei de Rodalies i de Ferrocarrils per culpa de les obres del TGV va afectar 120.000 usuaris. Després van arribar els esvorancs i les retencions quilomètriques a les carreteres. Aquella enrabiada es va saldar amb una manifestació l'1 de desembre del 2007. El lema era "Som una nació i diem PROU! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures". El manifest de la convocatòria exigia el traspàs de la xarxa de transports i d'infraestructures a la Generalitat, la publicació de les balances fiscals entre Catalunya i l'estat espanyol i que el Govern recaptés i gestionés tots els impostos dels catalans. Igualment, ja al final d'aquest període i en relació amb el temut anunci d'una sentència desfavorable contra l'Estatut, tots els diaris catalans van publicar l'editorial "La dignitat de Catalunya" (26 de novembre del 2009). L'editorial insistia a recordar que hi havia preocupació a Catalunya i calia que tot Espanya ho sabés. Hi havia també alguna cosa més que preocupació. Hi havia un creixent atipament. "Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga. No som davant d'una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d'una societat responsable".

3) El tercer i decisiu moment s'esdevindrà durant el 2010, perquè aquest any arribarem al final de dos camins. En primer lloc, la sentència del Tribunal Constitucional contra el nou Estatut de Catalunya (28 de juny del 2010) esguerrarà el projecte nacionalista majoritari basat en l'encaix amb Espanya. Assistirem a l'esgotament del cicle autonomista. Canviarà la nostra visió política, mental i sentimental respecte a Espanya. Molta gent dirà prou i ja no esperarà ni comprensió ni justícia d'Espanya. En segon lloc, serà també la fi del tripartit (novembre del 2010), el fracàs de l'esquerra catalanista. Un fracàs que arrossegarà Maragall, José Montilla, Josep-Lluís Carod-Rovira, Ernest Benach, Joan Saura i Joan Puigcercós. El conseller d'Educació Ernest Maragall qualificarà llavors (febrer del 2010) el tripartit com un artefacte inestable que causava fatiga als ciutadans. El tripartit era ja una experiència de govern esgotada. A partir de llavors la nova centralitat tornarà a girar al voltant de l'eix nacional.

4) El quart moment té lloc entre el 2010 i el 2011. Entrem en un nou cicle, en una nova etapa. És l'inici de moltes coses, d'un nou marc de debat del sobiranisme i d'una nova hegemonia política del catalanisme. Emergeix, en primer lloc, una força de resistència, de reacció i mobilització cívica unitària per la dignitat del país i contra l'encotillament estatal i constitucional: el sobiranisme cívic. El sentiment col·lectiu català canvia i s'avança a l'acció dels polítics. Evidentment, no canvia de cop. Hi havia el precedent de la Plataforma pel Dret de Decidir iniciat uns anys abans (18 de febrer del 2006). Però ara es multipliquen les consultes per la independència, des d'Arenys de Munt (13 de setembre del 2009) fins a Barcelona (10 d'abril del 2011), després hi haurà la manifestació multitudinària convocada per Òmnium Cultural contra la sentència del Tribunal Constitucional, sota el lema "Som una nació. Nosaltres decidim" (10 de juliol del 2010). I encara vindrà la impactant conferència del president Pujol Residuals o independents?, del 29 de març del 2011. I, en segon lloc, es consuma un important canvi polític, el tancament d'un triple cicle electoral: les eleccions al Parlament de Catalunya (28 de novembre del 2010), les municipals (22 de maig del 2011) i les eleccions a les Corts Generals (20 de novembre del 2011) amb una victòria rotunda de CiU en totes tres i l'enfonsament del PSC.

Més enllà de la lluita tenaç per la superació de la crisi, dels ajustaments severs i de les urgències per posar fi al dèficit fiscal, cap on va Catalunya, cap on està anant el país? Crec que s'apunten tres línies d'acció: el reforçament i redreçament intern en clau cívica i de conviccions col·lectives de la nostra societat civil, la necessitat urgent de renovar el projecte catalanista i, finalment, la redefinició de les relacions amb Espanya. Són tres eixos claus que tornen a combinar una manera diferent d'entendre com fer país i com fer política. Ho desenvoluparem en un proper article.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT