Moments

Reivindicar els detalls, els moments de felicitat quotidiana, les petites coses, està de moda. I és una moda a la qual m’apunto encantada i amb la consciència ben tranquil·la: fa molts anys que defenso aquesta filosofia que ara la joveníssima Laia Costa fa entendre a un desencantat Jean Reno a l’anunci de l’estiu.

L’italià Francesco Piccolo també és un dels nostres i, fent honor al seu cognom, ja fa temps que deixa reposar la seva mirada -divertida, tendra i un pèl sarcàstica- en aquelles minúcies que fan la vida més entretinguda. Fa uns anys va publicar Momentos de inadvertida felicidad (Anagrama), on volia cridar l’atenció sobre aquesta pila de moments en els quals, sense previ avís, qualsevol fotesa ens instal·la un somriure sincer al rostre i alguna cosa s’estova a dins nostre. La majoria de les vegades, com reconeix Piccolo, aquestes guspires de felicitat ens passen inadvertides. No estem prou atents.

Aquesta primavera, aquest brillant guionista de cinema se n’ha anat a l’altre extrem i ha recollit en un volum Momentos de inadvertida infelicidad. Relats breus, microcontes, idees que es poden resumir en una frase. Un llistat de situacions que ens poden fer sentir malament. Que, de fet, són la causa de la nostra infelicitat. Però, un cop més, no les detectem i, per tant, no fem res per evitar-les.

Quan, per exemple, tenim una idea que sembla brillant. De fet, estem tan segurs que és boníssima que no ens aixequem del llit per apuntar-la perquè sabem que l’endemà ens en recordarem. Ens despertem i sabem que vam tenir una gran idea, però no la recordem.

Quan algú et diu “Has de saber que t’estimo molt”, i saps que després et dirà alguna cosa terrible. Els guarniments de Nadal, just el dia que s’han acabat les vacances de Nadal. Quan estàs treballant, concentrat davant de l’ordinador, i el teu fill ve amb una caixa de peces i et diu: “Juguem?” Quan el WhatsApp t’indica que el teu interlocutor està “...escrivint”, però no t’arriba res: s’hi ha repensat.

Amb un sentit de l’humor juganer i espurnejant, Francesco Piccolo assenyala aquests moments d’inadvertida infelicitat i gira la truita fins al punt que semblin divertits i entranyables, també imprescindibles -gairebé tant com els d’inadvertida felicitat-, per sentir que tenim una vida completa. Felicitat i infelicitat en temps de crisi.