El No-Do en colors
Des de fa setmanes, l’Informe semanal de TVE està fent uns reportatges sobre l’actualitat catalana amb un biaix informatiu descarat. El punt de vista de l’independentisme o, fins i tot, d’aquella hipotètica equidistància de la qual a alguns mitjans els agrada presumir no existeix. Però el relat tendenciós té el convenciment d’una objectivitat informativa absoluta perquè és obvi que la consideren l’única veritat possible.
Aquest diumenge Jenaro Castro, director del programa, introduïa el reportatge El dilema de Catalunya amb una peculiar anàlisi: “Un nuevo chantaje al Estado, una trampa y una prolongación del desafío y del caos. Así interpretó, textualmente, la mayoría de la opinión publicada la declaración unilateral de independencia de Puigdemont con propuesta de suspenso en puntos suspensivos”. És evident que Jenaro Castro va escollir, de l’opinió publicada, la que més li devia agradar a ell.
El reportatge utilitzava com a fil conductor únic el rol del govern espanyol a l’hora de reconduir la situació, que consideraven que es limitava a fer complir l’ordre constitucional com és propi en un estat de dret. Pel que fa als testimonis, l’únic català que hi participava era Albert Boadella, una situació que ja delata el desequilibri de veus. El dramaturg alertava que els independentistes vivien en un món de ficció i demanava que passés alguna cosa “que les haga razonar y el día a día calme sus ansias de venganza con España”. La resta eren experts en lleis, economia i empresa que se sumaven al relat oficial que defensava l’Informe semanal.
El reportatge s’aventurava a vaticinar que la fractura social i la crisi econòmica i política “costarán años de reparar” però ho compensaven amb les imatges de la manifestació a favor de la unitat d’Espanya del 8 d’octubre passat a Barcelona: “La llamada masa silenciosa y silenciada mostró en la convocatoria realizada por Societat Civil Catalana su compromiso con la Constitución y la legalidad, en favor de una Catalunya unida a España y en contra de la ruptura, del quebranto de la sociedad, de la familia”. Totes les defenses que atribuïen a la manifestació unionista es convertien en valors negatius que se suposa que promou l’independentisme. El programa insistia que els unionistes defensaven “una Cataluña en contra del fomento del odio entre catalanes, en contra de focalizar el rencor en el que piensa distinto, en contra de una educación excluyente que genera adoctrinamiento social”.
L’Informe semanal és el No-Do en colors, en què s’han perdut del tot elements periodístics com l’equilibri d’opinions contrastades. Salta a la vista que l’independentisme és una realitat que els sembla tan boja, radical i perillosa que ni tan sols sembla que la pugui defensar ningú: prefereixen crear la idea d’una massa deforme i pervertida de la qual convé parlar des de la distància amb una autoritat monolítica aclaparadora.
