Publicitat
Publicitat

CRÍTICATV

Els infiltrats al ‘Jo pregunto’

L’endemà que el president del país doni explicacions als ciutadans durant més de dues hores i mitja, en comptes d’analitzar què ha dit perdem el temps fiscalitzant els assistents

El nou format d’entrevista al president de la Generalitat ha aixecat polseguera per la tria de persones que van assistir al Teatre Conservatori de Manresa a preguntar. Malauradament l’atenció mediàtica i popular s’ha centrat en això: que si una és de SCC, que si l’altre de la CUP... Però això ens ha de fer replantejar si aquesta polèmica és fruit de la ineficàcia del format televisiu o nostra com a societat. L’endemà que el president del país doni explicacions als ciutadans durant més de dues hores i mitja, en comptes d’analitzar què ha dit perdem el temps fiscalitzant els assistents. És mirar el dit quan algú t’assenyala la lluna.

La crida per trobar preguntadors era oberta a tothom. TV3 va fer anuncis per demanar voluntaris. Els qui es van presentar als debats per garbellar la gent, després es van votar entre ells davant d’una notària, i d’aquí en van sortir els dotze candidats. És, en principi, un sistema democràtic (amb els defectes intrínsecs que comporta). Si en el futur es repeteix el format amb algun altre president, el mètode és millorable, segurament. Sobretot en la manera de plantejar les preguntes, que haurien de ser més curtes.

¿S’imaginen què hauria passat si TV3 s’hagués dedicat a investigar la ideologia o les afiliacions polítiques dels ciutadans que preguntaven?

Ara bé, lamentar-nos per les afiliacions polítiques o sindicalistes dels candidats és delicat, sobretot si ells mateixos no ho volen manifestar. ¿S’imaginen què hauria passat si TV3 s’hagués dedicat a investigar la ideologia o les afiliacions polítiques dels ciutadans que preguntaven? ¿O simplement que TV3 els hagués interrogat sobre el partit que voten? ¿O fins i tot que se’ls hagués vetat la participació en funció de les preferències polítiques? ¿És aquesta la tele pública que volem? ¿La que fiscalitza candidats abans de poder fer una pregunta al president? Jo no. És la tele pública de tots, no la Stasi. Si Puigdemont ha volgut afrontar el repte, ha de ser amb totes les conseqüències. Que, a sobre, l’endemà el PDECat es queixi i demani explicacions és trist. Puigdemont n’ha sortit airós només pel fet d’anar-hi, i si el Jo pregunto serà recordat per alguna cosa serà pels nassos d’haver-ho acceptat. Plorar després és ridícul. Si entre els ciutadans hi havia algú de la sectorial de gent gran de Societat Civil Catalana, o algú d’un sindicat mèdic, no em sembla malament, sempre que es presentessin voluntaris al procés de selecció com els altres. Ser president de la Generalitat també vol dir donar respostes a aquestes persones. Si no volen concretar les seves afiliacions hi tenen dret, perquè forma part de la llibertat individual no haver-ho de revelar. S’ha de tenir en compte una cosa: a la tele la gent s’hi retrata, amb els seus egos, arguments, impertinències, idees, raonaments, prejudicis, obsessions i maledicències, ja siguis el president o un simple ciutadà que fa preguntes. Hem de creure més en el criteri de l’espectador per treure les seves pròpies conclusions.

Més continguts de