Un programa molt de TV3
Nova temporada de La gent normal, dirigit i presentat per la periodista Agnès Marquès. A més, amb ascens de categoria: ha passat del canal 33 a TV3, just després del Sense ficció. És un programa senzill però sòlid en la idea: executa amb claredat allò que es proposa. Un grup de persones amb una situació vital comuna (algun dels convidats sol ser algú de renom) reflexionen sobre aquella situació amb el complement d’uns vídeos amb altres testimonis. És un programa d’aquells que donen tema de conversa a posteriori: parlar de les històries que has vist, o comentar la vivència del famós de torn.
En aquesta arrencada van començar pel bullying, parlant d’experiències personals, valorant possibles solucions, assenyalant responsabilitats i, en certa manera, servint d’autoajuda televisiva a aquells que ho puguin necessitar. Com en la temporada anterior, l’èxit i la qualitat de cada emissió dependrà de l’elecció dels convidats, del tema i del vincle personal de l’espectador amb allò que s’està explicant. Agnès Marquès sembla que se sent cada vegada més còmoda i desimbolta en el terreny de les entrevistes més emocionals.
Un vessant interessant del programa és la part menys explícita i la que s’aconsegueix de forma més subtil: la manera com els convidats interactuen entre ells i reaccionen a les emocions dels altres. Si s’emocionen amb el que diu algú altre, si intenten consolar o animar, si assenteixen o neguen allò que un altre explica... Dimarts, per exemple, una de les convidades, la Laura, explicava que durant molts anys havia sigut víctima de bullying; era menystinguda pel seu físic i rebia el sobrenom de Betty la fea. L’escriptora Lolita Bosch la va lloar: “Era una gran sèrie. Però sàpigues que ets molt més guapa tu que quan Betty la Fea es converteix en guapa”. La noia, sorpresa i una mica a la defensiva, li va dir: “Doncs això que em dius m’ho prenc com un compliment, eh!”, i Bosch li va remarcar: “Sí, sí. És que ho és”. Més endavant, Bosch la va tornar a valorar, i a la convidada novament li va costar encaixar l’elogi, com si la incomodés. Era com si contempléssim una seqüela d’allò que va patir: la incredulitat davant la lloança quan t’han destruït l’autoestima. Potser aquests fils invisibles que es teixeixen en la conversa són els que donen aquesta pàtina de tacte i bonhomia, marca ancestral de la casa. És un programa que podríem definir com molt de TV3 o allò que per tradició a l’audiència habitual li agrada que emeti la cadena pública del seu país. Un espai reposat, bonic, que reconforti l’espectador i que el faci sentir bé amb allò que està mirant. La gent normal desprèn valors positius i, per tant, agombola l’audiència en el benestar mediàtic: fa sentir bona persona l’espectador, intel·lectualitza el consum televisiu i genera la sensació d’haver entès millor o après alguna cosa.
