Superdrama a ‘MasterChef’
Aquesta setmana TVE ha estrenat una nova edició de MasterChef Júnior. Però després de l’èxit de les celebrities cuinant serà difícil que les criatures puguin assolir les mateixes xifres d’audiència. Sobretot perquè en el càsting de canalla cada vegada hi afegeixen més nens que fan patir: repel·lents, sobreactuats, graciosos i disposats a cantar, ballar i fer el numeret que els diguin. Canalla que sembla ensinistrada per posar-se davant d’una càmera per exhibir-se com autòmats de l’espectacle. És com si en cada edició de MasterChef Júnior les criatures anessin més passades de voltes. Si en un inici podia sorprendre el seu talent culinari, la seriositat i la responsabilitat amb què afrontaven el concurs, ara la majoria són petits personatges histriònics que xerren pels colzes.
Més enllà de les receptes bàsiques que van preparar dimarts i del fet que la meitat dels nens duien algun dit embenat (però mai ensenyen com es lesionen) hi va haver vint minuts de programa que la televisió pública s’hauria de replantejar de cara a futures emissions. Era el moment en què havien d’expulsar nou nens del programa i triar els setze que formarien part de la selecció oficial per seguir participant. Els tres xefs del jurat, amb molt de suspens, anaven pronunciant els noms dels escollits i els entregaven un davantal blanc amb el logotip del programa. Aconseguir el davantal és un somni per a aquesta canalla amb ínfules de cuiners amb estella. Aquest impàs, però, es va convertir en un drama col·lectiu exagerat. A mesura que anaven seleccionant nens, la resta que esperaven impacients van començar, primer, a aguantar-se el plor. Com que el seu nom seguia sense pronunciar-se entre els afortunats de la llista van començar a plorar, a tapar-se la cara i a experimentar petits tremolors de mans. La histèria es va encomanar i al final gairebé tots alhora van acabar fent un drama desconsolat de vergonya aliena. Els escollits i els descartats. Uns per emoció i els altres per pena. S’abraçaven entre ells com si fossin germans a punt de ser separats en un orfenat. Semblava que els nens competissin en dramatisme per demostrar que el seu desig era superior al dels altres. El concurs era de llàgrimes, precs, gemecs i tremolors d’angoixa. En comptes d’un programa amb nens i per a nens semblava una sala de tortura on fins i tot el xef Pepe Rodríguez va acabar eixugant-se els ulls.
Una cosa és que el programa vulgui transmetre l’emoció d’aquestes criatures per participar en el concurs i el neguit que senten davant la pressió. I una altra transmetre un missatge de tragèdia desaforada davant una situació d’estrès o nervis. Un exemple nefast d’ansietat mal reconduïda. La gràcia d’aquest programa era, precisament, ensenyar nens autònoms, madurs i capaços d’afrontar reptes. Per muntar aquestes escenes a la tele pública, val més que les criatures es quedin a casa.
