Publicitat
Publicitat

CRÍTICATV

El torero Vicent Sanchis

Sanchis va comunicar a l’audiència la fermesa i l’empenta que es necessiten en un moment tan fràgil de l’ens públic

El nomenament d’un nou director de TV3 implica sempre que a algun professional de la cadena li toqui assumir el repte d’entrevistar el seu nou cap. És aquell exercici tan delicat de qüestionar al capità el rumb del vaixell mentre l’embarcació navega (o s’enfonsa). La requesta va recaure sobre Lídia Heredia, presentadora d’ Els matins. I no és fàcil. Sobretot perquè tens el pes i l’atenció dels companys de feina al clatell. I això vol dir, a sobre, traslladar queixes del comitè professional, polítics i productores externes. Has de ser, per força, punyent. També és difícil perquè ets part implicada. Separar, en el cas de Lídia Heredia, el vessant de treballadora del d’entrevistadora obliga a fer equilibris en una línia fina. I, d’altra banda, i segurament en menor mesura, haver de collar el teu director no és còmode. Tens la pressió de trobar el punt just entre excedir-te i quedar com un cul d’olla.

Dimecres Lídia Heredia va superar la prova, divagant entre el tuteig i el vostè, amb la confusió que provoca que un tertulià habitual passi a ostentar un càrrec rellevant. Sanchis, en canvi, la va tractar de vostè sempre. La primera pregunta ja era simptomàtica de la polèmica que ha generat el nomenament: “¿Alguna cosa que t’hagi molestat especialment?” Sanchis es va confirmar com el que ja sabíem: un bon orador capaç d’argumentar el que convingui. Heredia va insistir en les crítiques rebudes i la manera com s’ha produït el relleu: “¿T’ha incomodat el sistema de nomenament?” Sanchis va acabar apel·lant al seu dret a provar-ho: “Jo, com els toreros, demano una oportunitat”. Va ser interessant quan van debatre les diferències entre ser una tele pública i ser una tele governamental.

Va costar arribar a allò que a l’espectador li interessa de veritat: “Quina tele tens al cap?”, li va preguntar per fi Heredia. Però aquí va començar la cançó de sempre sobre el temps que cal per estudiar-ho, saber de quins recursos es disposen, amb quin talent pot comptar i com estan distribuïdes les partides econòmiques. No vam saber res de nou sobre programació, distribució i supervivència de canals temàtics, idees per reactivar audiència i competitivitat i priorització en els continguts. Sanchis, en tot cas, va comunicar a l’audiència la fermesa i l’empenta que es necessiten en un moment tan fràgil de l’ens públic. El que vam veure, per tant, va ser un pur formalisme televisiu lògic i comprensible. Però res més. Amb aquest esperit torero que citava Sanchis, cal que un cop estudiat el que consideri, agafi la bèstia per les banyes i torni a donar la cara al plató per exposar als espectadors un projecte televisiu ben definit. Ja no es pot saturar més l’audiència plorant pels diners. I aleshores serà molt més trepidant veure com un professional de la casa li qüestiona, repregunta o li contraargumenta les propostes. Esperarem.

Més continguts de