Publicitat
Publicitat

Montserrat Catalán: "A Holanda les dones ni es plantegen demanar l'epidural"

FermesaDefuig la polèmica però no estalvia crítiques a la classe mèdica. Creu que una altra manera de parir és possible i ho explica amb el mateix to pausat i confiat amb què ha atès gairebé un miler de parts

La ginecòloga Montserrat Catalán va néixer a casa i els seus dos fills els va parir a l'hospital, "quan els parts encara no s'havien medicalitzat". Els seus tres néts han nascut a Migjorn, la Casa de Naixements als peus de Montserrat que coordina des de fa 12 anys amb un equip de llevadores. L'objectiu: fer que les dones "se sentin protagonistes del seu part".

Fins ara no ho eren?

Les dècades dels 80 i dels 90 van ser les de la supermedicalització dels parts. Les dones se sentien maltractades i en comptes de ser un moment per fer créixer la seva autoestima, se les denigrava. El part va arribar a ser un poltre de tortura. L'etapa de la medicalització -oxitocina, pentotal, etc.- va ser vergonyosa. Va ser llavors quan es va constituir l'associació Nacer en Casa, que agrupa llevadores de tot l'Estat que volien continuar assistint parts naturals. Les dones que volien un part que respectés el seu ritme i les seves decisions pràcticament no el podien tenir a l'hospital perquè hi havia un protocol rígid que passava per davant.

Ara molts hospitals ja incorporen sales de part natural.

No n'hi ha prou posant una banyera a l'hospital. N'hi ha que ni la fan servir. Cal que el conjunt dels professionals ho assumeixin. El ministeri de Sanitat ha editat una guia en què parla de l'abandonament de les pràctiques medicalitzades quan no són necessàries i aquí el Col·legi d'Infermeria ha publicat una guia de l'atenció al part domiciliari. D'alguna manera, hi ha un reconeixement del part a casa.

Però continua sent minoritari.

Sí, i és vist amb reticències pels hospitals.

Per què?

Aquí el metge ha volgut quedar-se el paper de la llevadora fins al punt de tancar durant vuit anys l'escola de llevadores. A mesura que els parts van entrar als hospitals, els metges es van quedar el poder sobre el part natural i no sobre la patologia, que és el que els toca. És llavors quan es medicalitzen tots els parts i no només els que ho necessiten. Com es va dir en el I Congrés Internacional de Parts a Casa, l'any 2000, ha sigut necessari medicalitzar els parts normals per arribar a la conclusió que no feia falta. Ha sigut una ofensiva molt gran i tirar-ho enrere no és fàcil.

Ara hi ha una tendència a demanar un part natural, també a l'hospital.

És necessari i imparable. Crec que les dones recuperaran el part natural a l'hospital malgrat que s'hagi instal·lat tanta por al voltant del part... Aquí es demana molta més anestèsia epidural que als països nòrdics. A Alemanya o Holanda les dones que pareixen en un hospital ni es plantegen posar-se l'epidural.

I per què aquí sí?

Perquè s'ha creat pànic al part. I per l'actitud paternalista dels metges que havien de salvar les dones del part amb dolor.

Però cal parir amb dolor?

La naturalesa no et provocarà cap dolor que no puguis superar i depenent de com et predisposis estableixes una relació molt diferent amb les sensacions d'un part. Ho pots viure com un gran dolor o com un gran esforç i un treball conjunt amb la criatura. Pot ser satisfactori. Però si l'únic que tens instal·lat a dins és por, ni se t'acut pensar que pot ser feliç.

Parir a casa és segur?

Els nivells de mortalitat són iguals a casa que a l'hospital, mentre que els efectes secundaris són més importants a l'hospital. I el nivell de satisfacció de les dones és més alt a casa, perquè se senten autores del naixement del seu fill. Gairebé el 80% dels parts a Migjorn han estat normals, el 8% han acabat a l'hospital sense intervenció, un 8% han requerit cesària i un 5% un altre tipus d'instrumentalització.

Quin paper ha de tenir la parella?

És essencial. És amb qui es comparteixen totes les emocions i es descarreguen tensions. A l'hospital té un paper marginal. El personal mèdic més que integrar la parella en el part, intenta que no molesti.

Hi ha polèmica al voltant de l'alletament: hi ha un límit temporal?

La majoria d'alletaments es trenquen per necessitats econòmiques i socials -la mare s'ha de reincorporar a la feina als 4 mesos- però no per voluntat de la mare o de la criatura. Encara hi ha poc reconeixement a la importància de no trencar el procés d'alletament. Per això hi ha mares que als tres mesos ja viuen amb angoixa el fet de tornar a treballar. La baixa ha de durar més i potser no cobrant-la sencera. Cal un canvi de valors.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT