Tenir el que s'ha de tenir
M' explicaven fa temps que Steven Spielberg va aterrar a Barcelona a la recerca d'escenaris per una pel·lícula d'Indiana Jones. Els responsables de l'Ajuntament li havien preparat una ruta per la ciutat en funció del brífing que la productora els havia facilitat. La sorpresa per a tothom va ser gran quan Spielberg va demanar que, abans de res, el portessin a veure unes muntanyes màgiques que havia vist des de l'avió. Van agafar l'autocar i cap a Montserrat. Quan van ser al monestir, va obrir el braços i va girar sobre ell mateix amb els ulls mirant cap als cims. "És aquí, senyors de Barcelona, no cal que m'ensenyin res més, perquè aquest és el lloc". Els oficials de l'Ajuntament, una mica atribolats, li respongueren que mirarien de fer les gestions amb qui correspongués, perquè allò no era territori sota la seva jurisdicció. "Com? -va dir Spielberg-, però si no hem sortit de Barcelona!". Quan miraren d'explicar-l'hi, s'havia fet tard. Van tornar a la ciutat i el van passejar pels llocs previstos. L'home havia perdut interès. Finalment van rodar les imatges a Meteora, Grècia.
Hi pensava l'altre dia arran de la notícia relacionada amb la venda d'una part d'Aena, i dels intents que des de Catalunya estem fent per salvar el Prat de convertir-se en un aeroport regional, i condemnar Catalunya i la seva àrea d'influència a esdevenir un apèndix en el sistema de rutes aèries internacionals. La jugada de Spanair consistia precisament a generar prou trànsit internacional a Barcelona per fer possible que d'una companyia de referència en depengués gran part del trànsit aeri del Prat, i el nombre de passatgers que hi passen. Casàvem, per tant, els interessos nacionals amb el compte d'explotació del Prat, donat que no tenim el que hem de tenir per controlar-lo directament.
Es pensà en una companyia de bandera ubicada al Prat, centrada en vols de llarg radi, que convertís Barcelona en punt de connexió. Tan sols un 40% dels passatgers de Barajas es queden a Madrid. A Barcelona això no passa, perquè no volen que passi. D'aquí l'aposta per Ryanair i altres operacions basades en vols de curt radi: omplen l'aeroport, i priven Catalunya de competir amb Madrid. Està ben pensat. Per fer-ho possible han invertit a Barajas el doble que a Barcelona. I han finançat amb diner públic Iberia quan, en proposar-nos els catalans fer el mateix per garantir l'operació Spanair, se'ns tiraren al damunt com a feres.
Passa tres quarts del mateix amb el tren i els ports. En el primer cas, Espanya té la pedra a la sabata del lobi Ferrmed i de la tasca inesgotable de l'Institut Ignasi Villalonga d'Economia i Empresa de València. Són les empreses, les cambres de comerç, les regions europees des del Bàltic fins al sud de la Mediterrània, que exigeixen que s'actuï amb una lògica a favor de la productivitat en l'eix ferroviari de la Mediterrània. Fa molt poques setmanes, Brussel·les acollí un acte reivindicatiu de l'Institut Villalonga amb un èxit sorprenent d'assistència de representants cívics, empresarials, socials i acadèmics dels Països Catalans i de tot Europa. Fins i tot representants de la London School of Economics van demanar que Europa hi posés seny. El dia 12 de gener Ferrmed organitza, també a Brussel·les, un acte solemne per reclamar que la Comissió decideixi d'un cop el que ha de decidir respecte a l'eix ferroviari. Ho hem de fer així, perquè no tenim el que hem de tenir.
Amb els ports vivim una situació similar. Els problemes s'acumulen en l'àmbit de la governança portuària, i incideixen de manera fatal en el desenvolupament d'aquestes infraestructures clau per al futur de l'economia catalana i del conjunt de la nostra àrea d'influència. Cal plantejar una alternativa immediata a l'actual sistema portuari centralitzat i ineficient, construït per afavorir Algesires i els ports interiors de Madrid. Catalunya necessita oferir-se als mercats asiàtics com un sol front portuari amb una diversitat de bocanes que el fa únic. Tarragona i Barcelona, combinant esforços, passarien a ser un dels primers ports d'Europa. Avui, però, la fragmentació ens obliga a competir per la mateixa part del pastís. El sistema de governança portuària espanyol ens obliga a ser ineficients i ineficaços. Finalment, com Spielberg, els vaixells que vénen de la Xina passen de llarg i se'n van a Rotterdam i a Anvers. Tot plegat, perquè no tenim el que hem de tenir.
Res del que diem no ens hauria de sorprendre. Ningú com nosaltres sap que a Madrid del control polític en diuen solidaritat. La condemna a què ens té sentenciats Espanya és la de fer-nos perifèria. Per això calen estratègies com les de Spanair, com les de Ferrmed i l'Institut Villalonga, com el que immediatament cal començar a fer per lobiar a favor d'un sistema portuari català deslligat del càrtel de Madrid. No ens podem permetre que els generadors de riquesa passin de llarg. Quan ens coneixen es queden amb nosaltres. Però mentre no tinguem el que hem de tenir, ens haurem de conjurar a ser més intel·ligents que ells, per no dir una altra cosa.
