Mori l’Amic, visca l’Amat
Hi ha una coincidència curiosa a considerar Ramon Llull un personatge mític de la cultura catalana, en lloc de mirar-lo com el que modestament crec que és: un dels millors escriptors i pensadors de l’Europa del seu temps, que no era exactament la nostra, sinó la del segle XIII. És a dir, que entre Llull i nosaltres s’estenen aproximadament vuit-cents anys de separació. Però encara ens diu coses i ens interpel·la, i ho farà sempre seguit. No endebades el considerem no només un dels pares fundadors de la cultura catalana tal com la coneixem, sinó també de la cultura europea en general. Llull no va ser gran tan sols per tot allò que ens va dir, sinó per la manera com ens ho va dir; en català sobretot, però també en altres llengües com l’àrab, el castellà o l’hebreu. A més, va ser capaç de defensar un projecte intel·lectual que ara ens pot venir de nou però que en el seu temps era completament revolucionari, i que avui ens hauria de fer llum davant de tant de fum que ens envolta.
Tant se val. Els mallorquins ens podem enorgullir legítimament que un dels pares fundadors de la cultura catalana fos un personatge descompartit entre la Ciutat de Palma i la petita muntanya de Randa, i que els seus escrits hagin servit d’inspiració a gent com Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera, Maria del Mar Bonet o Raimon. Tant se val, Ramon Llull és i ha estat especialment inspirador dins la nostra cultura, i sembla que res no farà doblegar aquesta tendència. El seu nom precedeix títols tan importants com el Llibre d’Amic e Amat, el Llibre de meravelles o el Llibre de les bèsties. Tan sols per això li hauríem de guardar un etern agraïment.
Una de les meravelles que es poden explicar sobre la vida i l’obra de Ramon Llull és la de la mata escrita, una llegenda segons la qual ell rebia instruccions directes de Déu Nostre Senyor i les anava transcrivint tal com li arribaven a les fulles d’una planta que tenia al davant a la muntanya de Cura, que encara ara té a les seves fulles unes taques que semblen caràcters il·legibles. En realitat no és un misteri, és tota una cultura. Tots depenem de les fulles de la mata de Cura, i ens n’hem de sentir honorats.
No trobarem escriptors com Ramon Llull, i ara que celebrem el seu any amb tota mena d’iniciatives hauríem d’insistir-hi a fons, a fi que a tothom, adults i criatures, se’ns fiqui dins el cap l’exemple de la seva senzilla grandesa. Al cap i a la fi, tal com ell mateix ens va deixar escrit, si no ens entenem per llenguatge, entenguem-nos per amor. És un missatge que avui mateix, quan la gent es mata pels carrers de les moltes ciutats del món, em sembla no tan sols necessari sinó imperatiu. Ho repetiré: si no ens entenem per llenguatge, entenguem-nos per amor. Ramon Llull ens va deixar escrites moltes lliçons, però tal vegada aquesta és la més dolça i a la vegada la més difícil de portar a la pràctica.
