Publicitat
Publicitat

Visca el sistema

Mort d'un bon escriptor

M'assabento pels diaris de la mort, avui fa una setmana, de l'escriptor Joan Agut, als setanta-set anys. Hi ha persones amb qui un té sempre una conversa pendent, fins que van i tenen el desencert de morir-se. És el que m'ha passat amb Joan Agut, amb qui mai vaig arribar a establir amistat, però sí allò que se'n diu simpatia mútua. Només vam coincidir en alguns pessebres (segurament bastants, ara que hi penso: presentacions de llibres, lectures de poesia -ell no n'escrivia, però li agradava i n'estava al corrent-, alguna taula rodona, algun dinar de Sant Jordi), i sempre que ens topàvem aprofitàvem l'avinentesa per xerrar una estona. Era un home donat a la ironia i, de tant en tant, a la mordacitat; en alguna ocasió, també deixava caure alguna espurna -però només alguna- de ressentiment, que és un dels vicis més arrelats entre els escriptors catalans. Em consta que parlàvem bé l'un de l'altre, cosa no gaire freqüent en el gremi, i solíem enviar-nos dedicats els llibres que publicàvem. En aquelles trobades casuals, ens acomiadàvem sempre prometent-nos un dinar per encetar aquella llarga conversa pendent que mai no va arribar a produir-se.

Joan Agut era un gran lector, una d'aquestes ànimes que -com volia Mallarmé- havia llegit tots els llibres; i a més va ser també un bon escriptor. Potser no un escriptor enorme (crec que no pretenia ser-ho), però sí un bon escriptor, que és una cosa ben seriosa i difícil. Tots els seus llibres van plens d'intel·ligència, bon gust i un interès sincer i profund per la condició humana, que són algunes de les coses importants que pot oferir un bon escriptor amb els seus llibres. La seva faceta com a autor no la va donar a conèixer fins que no va haver esgotat (als seixanta-dos anys, i després d'haver-s'hi arruïnat) una llarga i benemèrita carrera com a editor, en cases com Bruguera, Edhasa, Barcanova i Thassàlia (de les dues últimes en va ser fundador). Quan va decidir mostrar-se a la fi com a escriptor, ho va fer amb un veritable esclat: entre novel·les i reculls de contes, va publicar tretze llibres en menys de quinze anys, del 1995 al 2007. Em permetria recomanar al lector amable les novel·les Pastís de noces (una mirada de gran amplitud sobre la societat catalana de finals de segle XX), la crepuscular Wagons-lits (la darrera que va publicar) o la lluminosa Gombó i Mister Belvedere, que era la seva preferida i també la de molts dels seus lectors: la història d'un nan i un gegant que s'escapaven d'un circ, tenyida a parts iguals de tendresa i mala bava.

N'hi ha prou de llegir aquestes novel·les per comprendre que Joan Agut era un home que creia fermament en la vida, en la literatura i -si se'm permet dir-ho- en una idea de bellesa que fos suficient per compensar-nos de les moltes misèries d'aquest món. Ara que s'ha mort discretament i que ja no hi ha conversa possible, llegir els seus llibres pot ser una excel·lent manera, per als que continuem en aquest món, de viure una mica més i de viure, sobretot, millor.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT