Publicitat
Publicitat

Mort d'un dibuixant

El dibuix de la primera vinyeta mostrava un noi amb ulleres que porta un abric. Al seu costat, una maleta. "Aquest lloc és horrible. Marxaré d'aquí immediatament -deia el jove-. Me n'aniré a Anglaterra". El seu rostre canviava a la segona vinyeta. Ja no estava tan convençut de la seva decisió. "Segur que Anglaterra també és horrible -pensava aleshores-. Valdrà més que me'n vagi a Mèxic". Tercera vinyeta, nou dubte: "No, Mèxic deu ser com Anglaterra. Horrible. Tots els llocs són horribles". Quarta vinyeta, idea brillant: "Ja sé què faré! Em posaré dins la maleta i em quedaré allà dins!". Cinquena vinyeta, el noi amb ulleres que porta un abric du a terme el seu propòsit. Sisena i última. Només es veu la maleta. De la maleta en surt una veu que diu: "Jo també sóc horrible!"

L'autor de l'acudit gràfic, el dibuixant, es deia Juan Carlos Eguillor. Va morir a Madrid el 23 de març d'enguany amb poc més de seixanta anys, i va deixar un rastre brillant i, en nosaltres, els que vam tenir tracte amb ell, un gran desconsol. ¿ Hi pot haver algú que, després d'haver-lo conegut, no sentís cap a ell una simpatia i una mica d'admiració? Potser algun ortodox sense sentit de l'humor, o algun beat. Però, fins i tot en aquests casos, seria difícil d'imaginar.

Era una persona fora del que és comú. Durant la trista Espanya dels anys seixanta i setanta del segle passat ell semblava sempre alegre, com un ésser eteri a qui els fets traspassaven però no tacaven. Es burlava de tot i de tots, però suaument, sense ferir, perquè estava ple d'afecte, i, com diuen els francesos, només els que estimen bé saben renyar bé.

Entre els seus afectes, potser el que va durar més va ser el que va sentir per Bilbao, o, si es prefereix, pels seus habitants. A vegades l'acompanyava al restaurant Txoko-Eder, on regnava la seva musa favorita, Andone, la dona que era just darrere de Miss Martiartu. I Andone, que era molt real, i molt abertzale , i que, segons el mateix Eguillor, s'havia de contenir per recitar el menú a Txiki Benegas sense dir-li "espanyolista", de vegades canviava de registre i passava a ser "Miss Martiartu".

Recordo que un dia, tot just aparèixer al menjador, ens va saludar dient: "Òndia! Aquí tenim dos guipuscoans. I tu, Juan Carlos, de Sant Sebastià". Pel to que va fer servir per esmentar la Bella Easo, ell es va veure obligat a preguntar: "Però, Andone, a tu no t'agrada Sant Sebastià?" Va respondre ella, disciplent: "Sant Sebastià? I què té Sant Sebastià? Li treus el mar, li treus Igueldo, li treus la part vella i què queda? Digue'm, què queda?". Eguillor va fer una riallada, perquè no hi havia res que li agradés tant com la radicalitat d'Andone-Miss Mariartu, i perquè ja tenia en ment la resposta que l'endemà donaria el noi de l'abric a la tira còmica: "El desert del Sàhara!".

Tan estranya com la seva alegria era la seva capacitat artística. En certa ocasió ens vam aturar davant del monument a Juan Crisóstomo Arriaga, l'anomenat "Mozart basc", un artista que, abans de morir als 17 anys, ja havia compost una òpera i diversos quartets. "Tu ets del mateix llinatge -li vaig dir-. Tant converteixes Andone en Miss Mariartu, com il·lustres Poeta a Nova York a partir de les imatges murals d'una cafeteria (la cafeteria New York, del carrer Buenos Aires de Bilbao)". Però ell no es va deixar afalagar. "Tu saps perfectament que jo sóc del llinatge de l'Aitor!", va exclamar, i allà es van acabar les comparacions mozartianes.

Javier Gurruchaga escrivia fa uns dies que el va conèixer a l'època dels primers concerts de l'Orquesta Mondragón, cap a l'any 1979, i que aquella experiència musical va coincidir amb "la proposta artística més fascinant i revolucionària al nostre País Basc, com ho va ser la creació de la revista Euskadi Sioux ". I sí, és veritat, allò va ser una experiència artística fascinant. Com fascinant va ser la de la mateixa Orquesta Mondragón.

Però, amb tot, la història d' Euskadi Sioux va acabar sent trista. El pes del vell món es va notar massa, i avui és el dia en què tota aquella colla que, en paraules d'Eguillor, lluitava contra els "eterns i universals enemics, com l'avorriment o tot el que és dogmàtic" sembla derrotada. No és només que Vicente Ameztoy, Iván Zulueta, Juan Cruz Unzurrunzaga i, ara, Juan Carlos Eguillor ja no siguin entre nosaltres; és també que en el món actual no sembla haver-hi lloc per a artistes com ells, tan idealistes i alhora tan heterodoxos.

Però no ens posem dramàtics. A Eguillor no li hauria agradat. Després de la sortida del primer número d' Euskadi Sioux , que va ser un petit desastre, Eguillor es passejava pel carrer amb un adhesiu a la solapa en què es podia llegir: "Ja sé que és una merda".

Amb la mateixa radicalitat i amb la mateixa desimboltura que Eguillor, dic jo ara: la mort és una merda, i als millors se'ls endú quan encara són joves i tenen una vida per viure i una obra per fer.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT