Museus d'art locals amb vocació universal
La celebració, avui divendres 18 de maig, del Dia Internacional dels Museus arrela al calendari cultural del país i, juntament amb les Jornades Internacionals del Patrimoni, constitueixen dues oportunitats per apropar els museus a la població des dels diversos vessants que poden suscitar més interès i més atractiu. També són dates per fer pedagogia museística, una tasca que requereix constant atenció per part de professionals, gestors i polítics que hi intervenen en els diversos nivells de responsabilitat.
Enguany s'imposen diverses reflexions. Una, circumscrita a la situació econòmica que afecta el present i el futur dels museus catalans. Una altra, sobre la identificació del concepte de museu en referència a les arts. Una tercera, sobre el contingut i les adscripcions geogràfiques i institucionals dels museus, dels museus d'art de Catalunya, més concretament.
Partim d'una realitat històrica, com és la construcció d'un sistema de museus fruit del Noucentisme cultural, articulat per la Mancomunitat de Catalunya i recuperat per la Generalitat republicana després del parèntesi de la primera dictadura. Partim, també, d'una història del col·leccionisme públic i privat, sovint històricament interrelacionats. El conjunt de les col·leccions artístiques de titularitat pública que ofereixen actualment els museus catalans és d'una riquesa i d'una amplitud que supera, i de molt, el que es podria esperar d'un país de les dimensions del nostre. L'esforç que al llarg del segle XX ha suposat posar aquests fons en valor cultural estudiant-los, mostrant-los i fent-ne tanta difusió com s'ha pogut -aspecte en què encara no s'ha tocat sostre ni de bon tros- requereix un nou impuls i el replantejament d'alguns tòpics que han esdevingut costum o norma. Els museus d'art del segle XXI mereixen una prospectiva que situï les seves col·leccions entre els valors culturals d'abast universal i una projecció que vagi més enllà de les respectives pàgines web.
Un dels tòpics més arrelats és el de la qualificació de museus locals, com si l'abast geogràfic determinés el valor de les seves col·leccions. Més enllà del debat relatiu a la interrelació i interacció entre centre i perifèria, l'etiqueta local , anecdòtica a efectes del valor cultural dels continguts dels museus, s'assimila a la categoria i la vàlua dels fons. D'aquí la distorsió, el desenfocament de la importància de determinats museus respecte a les col·leccions que contenen i el seu posicionament en el sistema museogràfic del país. Museus locals, respecte de qui? Una cosa és l'arrelament al territori i l'operativa que se'n pot derivar, sempre que no suposi l'encaixonament en un àmbit còmode per a les administracions però limitat per al desenvolupament dels museus en tant que institucions culturals i el seu contingut de vocació universal. Altrament, ¿cal a hores d'ara mantenir classificacions i articulacions del sistema basades en classificacions tensionades -sovint, potser, fins i tot forçades- entre el centre i la perifèria? Una interrelació en xarxa amb afinitats entre els continguts i projectes crea relacions molt més sòlides i eficaces, i és aquesta la tendència que hauria de prevaler.
Un altre dels tòpics és el de la dinamització i la interpretació que, a falta d'un corpus d'investigació i de recepció de les col·leccions, o bé primant-ne els aspectes més agraïdament superficials, ens pot abocar a convertir els museus en parcs temàtics. Veient determinades pràctiques, el debat està servit. La difusió dels museus i col·leccions artístiques té el repte d'adreçar-se a un públic divers que cal fer confluir en un determinat nivell de difusió i recepció, sense renunciar ni al rigor ni a la creació de coneixement. Tirar per la via fàcil del reduccionisme és privar el visitant del ventall de possibilitats contemplatives i creatives que els museus d'art ofereixen.
Si sempre cal posar en relleu els aspectes més enriquidors i atractius dels museus d'art, en temps de crisi, a més de lluitar per a l'obtenció i generació de recursos que permetin superar la línia dels mínims, cal esmolar la imaginació i apuntar bé els objectius i els propòsits. El sector públic té els seus deures, i els professionals tenim els nostres. Em remeto a un concepte emblemàtic de qui va ser durant anys la directora del Museu d'Art Modern de Roma, Palma Bucarelli: "El museu com a avantguarda". Aplicable a tota mena de museus, sense distingir classificacions, titularitats o dimensions, apel·lar a l'avantguarda en el context que tractem té totes les connotacions positives que li vulguem atorgar: progrés, avenç, lideratge, creativitat, universalitat, llibertat... que unit a l'altra gran frase, aquesta vegada d'un poeta català, J.V. Foix, "m'exalta el nou, m'enamora el vell", són dos preceptes per als temps actuals. Els museus d'art encarnen aquests valors, que en el Dia Internacional dels Museus cal no només pregonar, sinó practicar.
