Publicitat
Publicitat

Museus, entre l'art i la pirotècnia

Fa uns dies sonaven les alarmes sobre la gestió de l'art a l'Estat espanyol a partir de dues notícies aparentment paradoxals. D'una banda, s'anunciava el tancament de dos museus, el Chillida Leku de Donostia i Hernani i el Centre José Guerrero de Granada, per dèficit econòmic i ferotges discrepàncies entre la gestió de la fundació, la família de l'artista i l'administració pública.

Immediatament van sortir veus que decretaven el dol de l'art contemporani per un model fallit de gestió d'aquests museus familiars (i obrien, de passada, un debat en altres centres com ara les fundacions Tàpies i Miró de Barcelona i el Museu Oteiza de Navarra, que sobreviuen amb finançament públic, suport de la família i explotació pròpies). Paral·lelament, s'anunciava un acord entre el Macba i la Fundació La Caixa, impulsat pels presidents de les dues fundacions, Isidre Fainé i Leopoldo Rodés, per ajuntar els seus fons, compartir comitè assessor i col·laborar en exposicions, tot i que cada institució mantindria la titularitat de les obres.

Encara que semblin notícies oposades -la crisi de l'art contemporani i el divorci entre institucions públiques i privades i l'existència d'un dels fons d'art contemporani més potents d'Europa amb una sinergia d'exposicions conjuntes per als propers dos anys- totes dues allarguen la controvèrsia sobre els models de gestió dels museus al voltant de la indolència del seu públic natural i, més enllà, una inflexible patologia econòmica que fa que moltes iniciatives no s'enlairin o desapareguin de les pàgines de cultura i passin a ser una esquela a peu de pàgina.

Els museus i els auditoris figuren entre les institucions culturals amb més pedigrí mediàtic de l'Espanya contemporània. Al llarg dels darrers anys, els uns i els altres han florit com bolets en tota la geografia peninsular. No hi ha capital de província que pugui viure sense un museu d'art contemporani ni cap poder municipal o autonòmic que no tingui un nou auditori o un palau de congressos. Febre megalòmana d'equipament cultural que s'encarrega als grans arquitectes de la high-tech , com en un altre temps es feia amb les catedrals. Les enlluernadores imatges de ferro i acer en contrast amb la duresa del ciment produeixen escenografies voluminoses i uns efectes de lleugeresa que rejoveneixen naus industrials i obscurs laberints. Un creixement d'equipaments lloable en molts casos -¿com es pot discutir la relació del museu amb l'espai públic i la força imaginativa del Guggenheim de Bilbao, la Laboral de Gijón o bé el CCCB de Barcelona, per citar-ne alguns exemples?-, però que, en general, té més de rutinària fugida endavant per incentivar la indústria turística i el shopping que de sacsejada cultural, sigui quin sigui el signe polític de la institució que els prodiga.

Deia Andreas Huysen que el dret a la fama de qualsevol gran metròpoli depèn de l'atractiu dels seus museus, però una cosa és parlar de Berlín, Nova York i fins i tot Barcelona, i una altra parlar de Castelló, Cadis i Terol. Això si no volem barrejar faves amb llenties, democratisme amb provincianisme cultural. Ni hi ha prou pressupost per mantenir aquests temples de la llum, ni continguts per omplir els contenidors, ni demanda social per alimentar aquests continents, però sembla que tant li fa perquè quan faltarà l'obra a les parets sempre hi trobareu monitors per reproduir-la virtualment. Abans de la seva viabilitat sostinguda, importa l'encerada enginyeria, la capitalització política de l'obra posseïda, la condició de gronxador cultural per al turisme de masses que visita el vaixell arquitectònic sense sortir de l'autocar o amb el cos de badoc accelerat per fer-lo invisible.

No sóc partidari del museu com a tanatori d'obres que sovint necessiten enfardellats i cures intensives. Encara menys que un museu pugui atrinxerar-se en el clientelisme cultural, puix demanda la seva condició d'institució oberta a la circulació de propostes, idees i reflexions sobre les pràctiques artístiques i tecnològiques en el sentit més ampli. Però una cosa és la museomania i l'altra el centre cívic o la bomboneria firal. Encara recordo l'obertura a Palma del Museu d'Art Modern i Contemporani Es Baluard. Ara sembla que ha canviat, però en el seu moment, gestionat per patrons del PP , es va transmetre la inauguració per Televisió Espanyola amb una fastuosa gala en prime time i l'ajut d'un parell de presentadors mutants anomenats Bertín Osborne i Carmen Maura.

El dels pernils Navidul i l'actriu exalmodovariana presentaven l'obra de Rebecca Horn i la ceràmica de Picasso en un xou titulat Por amor al arte , amb els números musicals de Chenoa, mallorquina, vés per on , i el seu Devórame otra vez , i la tribu de Miami capitanejada per Julio Iglesias. I deixaven clar, ajudant-se de fragments pedestres del Tricicle que, a més de ser la terra de l'ensaïmada, Mallorca sempre ha tingut relacions fraternes entre el mar i l'art amb visitants il·lustres com George Sand, Sergio Dalma i Ana Obregón, entre altres. Un inenarrable esgarrifall. Tret, esclar, que la cultura i l'art tinguin a veure cada cop més amb el turisme i la carn magra, l'enlluernament de l'espectacle, els serveis d'hosteleria i la catifa màgica.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT