Publicitat
Publicitat

Museus: més recursos propis mantenint la identitat

El 19 de gener d'aquest any publicava al diari ARA un article titulat Societat civil i polítiques culturals . Hi marcava la diferència entre els pressupostos de les infraestructures culturals, bàsicament museus, als Estats Units i a Europa: en el primer cas, la societat civil hi té un paper fonamental; en el segon existeixen alguns intents, reeixits en més o menys grau, de fer-la participar en la cultura. Aquesta incorporació es dóna a les grans infraestructures culturals catalanes: parlant de museus, és clara la participació que la societat civil fa al MNAC i al Macba. Ho fa sota dos aspectes: amb aportació econòmica i forçant l'administració pública a dotar aquestes infraestructures culturals de models de gestió que s'aproximen en molts aspectes a la gestió privada. El mateix passa a Espanya, per exemple, pel que fa al Prado.

Els museus han de transformar el seu model de gestió i a la vegada han d'augmentar els seus recursos propis. L'administració pública, sigui Generalitat, diputacions o ajuntaments, han d'aportar els fons necessaris per a les funcions bàsiques del museu, com la conservació, la restauració i la recerca. Però la difusió i les activitats han de poder ser sostingudes pels fons propis, que el museu obté amb la seva gestió. I aquí la societat civil hi té un paper fonamental. Si mirem els pressupostos dels museus de Catalunya veurem que els recursos obtinguts per patrocini i per la pròpia activitat constitueixen un tant per cent molt baix del total d'un pressupost que cobreixen les administracions públiques. En la situació actual això és insostenible, i per tant ara és el moment que les empreses i els particulars juguin un paper decisiu en la millora de les nostres infraestructures culturals. Les raons són òbvies: és en la cultura i en la llengua on ens definim com a país i on trobem la nostra identitat, però també econòmicament és en la cultura on podem trobar en gran part el nostre futur.

I és evident que per tirar-ho endavant caldrà una llei de mecenatge que ens permeti acostar-nos a models anglosaxons. És del tot imprescindible.

Ara bé, per què quan parlem de mecenatge només parlem dels grans museus de Barcelona ciutat? ¿És que els museus de Lleida, de Girona, de Tarragona i de tots els indrets de Catalunya no han de fer participar la societat civil també econòmicament en el seu funcionament? Les empreses i els particulars han de formar part dels patronats dels museus i participar econòmicament en les seves despeses. A més, tal com passa al museu del Prado o al MNAC, gran part de les activitats han de recaure econòmicament sobre les associacions d'amics dels museus respectives. I aquesta aportació econòmica s'ha de reflectir en llocs en els respectius patronats amb veu i vot, introduint alhora models de gestió que faran transformar els règims jurídics dels museus. Un museu tindrà més llibertat de gestió com més alt sigui el tant per cent de recursos propis. Si ens movem per sobre del 30% del pressupost (cosa que només passa en comptats casos a Catalunya), haurem aconseguit un èxit.

L'any 2002, en l'article 22 de la seva llei de pressupostos, el govern italià va voler privatitzar funcions de museus i monuments. L'administració donava a una empresa privada la gestió d'aquelles funcions dels museus que podien aportar beneficis -difusió, lloguer d'espais, exposicions, visites, publicacions, etc.-, i ho feia, esclar, a canvi de recursos econòmics. Vaig conèixer de prop la gestió cultural d'una ciutat del nord d'Itàlia d'uns 200.000 habitants on l'administració municipal i la regione , amb el suport del banc local, van iniciar aquesta transformació. La contradicció que es donava en aquell museu era total: les empreses que assumien la gestió feien negoci, però la imatge del museu era la que volia l'empresa i la identitat de la infraestructura cultural es desdibuixava. I aquest darrer punt és greu, ja que la identitat d'una infraestructura cultural és essencial.

Aquí a Catalunya, els museus, sigui quina sigui la seva dimensió, s'han de plantejar des de dins un nou funcionament, i l'administració ho ha de permetre i propiciar. L'administració, per la seva banda, ha de fer una bona llei de mecenatge; ha de garantir de manera correcta als museus el seu funcionament bàsic estructural, i alhora ha de propiciar que la societat civil s'incorpori al patrocini i a la gestió del museu.

La greu situació econòmica que vivim ha de servir per replantejar-nos i poder transformar les nostres infraestructures culturals des de dins. I l'administració catalana és prou jove per transformar-se de manera essencial.

Catalunya té 113 museus i des de la Generalitat es dibuixa una estructura organitzativa de relació que els permet treballar conjuntament. Cal que en facin ús, i cal que siguin ells mateixos els que possibilitin la seva transformació, ja que cadascun d'ells sabrà millor que ningú com ha de preservar la seva pròpia identitat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT