Nació, religió, poder

1 . INVENCIONS. José Álvarez Junco, historiador, autor de Dioses útiles. Naciones y nacionalismos, explica que les nacions són una invenció -no pas un invent- perquè formen part de les realitats imaginades. Combat així la idea de la nació com una realitat natural que ens preexisteix i ens depassa, una fatalitat que determina la nostra identitat, el nostre lloc a la història. És ben cert que l’home és un animal que té la peculiaritat de ser capaç de crear ficcions i creure-se-les (Yoval Noah Harari). Aquests dies en què es commemora el 30è aniversari de la mort de Simone de Beauvoir es presten a recordar que fou una de les primeres a dir que no existeix la naturalesa femenina ni l’essència de la feminitat. Que totes les teories de l’etern femení són mistificacions patriarcals. I que no es neix dona, sinó que s’esdevé dona. Tot és construcció, començant per la de nosaltres mateixos. No cal ser existencialista per compartir aquesta idea.

La nació i els nacionalismes són una invenció. De la mateixa manera que ho és la religió. Construccions de l’esperit humà -Déu és un invent dels homes, que són els únics que parlen d’ell- per donar gruix, arrelament, consistència, a un ésser precari que viu malament el seu caràcter contingent. Però el que es pot dir de la religió i dels nacionalismes també es pot dir de qualsevol ideologia de les pretesament secularitzades. I de tot discurs que delimita el territori del que és possible i del que no en una societat determinada. El que és trampós és intentar escapar del sedàs de la crítica en nom d’una presumpta realitat superior inqüestionable.

Reconèixer el caràcter ficcional dels elements referencials (culturals, morals, lingüístics, polítics, etc.) no impedeix que tot plegat respongui a un fet elemental: la vida pot tenir sentit o no, però el sentit és necessari per viure. I els humans ens el construïm, tant en l’àmbit individual com en el col·lectiu. Ni tot és pura determinació natural (com pretendria el nacionalisme romàntic), ni hi ha cap comunitat que visqui en la racionalitat absoluta, com semblen pretendre els que, en nom de la raó, desqualifiquen els nacionalismes genèricament com a impostures imposades per uns quants a la societat, i portadores de tots els mals. Totes les ideologies, fins i tot les més pretesament alliberadores, contenen un potencial destructiu. Del nacionalisme en pot sorgir el feixisme, però també l’estat republicà francès. I els que critiquen el nacionalisme en nom dels principis liberals haurien de saber, com diu el mateix Álvarez Junco, que precisament és amb la revolució liberal que sorgeix el nacionalisme modern, que és el que la dota de la dosi de subjectivitat, de comunitat imaginada -poble sobirà- que li permet legitimar els nous estats.

2 . INCOHERÈNCIES. El Papa ha viatjat a Lesbos per trobar-se amb els refugiats que malviuen aparcats per les autoritats europees, pendents de ser deportats a Turquia. És un gest que té la virtut d’assenyalar amb el dit la impotència i la por dels governants europeus. I que recorda, especialment a aquells feligresos catòlics que se sentin temptats per la por, que tots són fills de Déu i que és una vergonya tractar els altres d’aquesta manera. Francesc és mestre en l’exercici de la comunicació i del blanqueig del fosc perfil de l’Església. Però la imatge del Papa donant mans i repartint benediccions a gent desesperada té per aquesta mateixa raó un cert punt d’obscenitat. El Vaticà té massa poder per quedar-se només en el terreny del reconeixement i de la denúncia. L’operació hauria sigut molt més efectiva si Francesc hagués anunciat, per exemple, que cada parròquia i cada comunitat catòlica acolliria almenys una família. La coherència entre les paraules i els fets n’hauria sortit reforçada. I els governants europeus haurien quedat molt més en evidència.