Nacionalisme i federalisme

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEls moviments socials a Catalunya, el dels remences entre ells, mai no han tingut res a veure amb els corrents de nacionalisme que, de fa alguns segles, sempre han bufat als medis reaccionaris i burgesos de la nostra terra. No podríem pas negar que, entre els corrents nacionalistes de tots els temps, hom hi ha registrat matisos d’ordre social, si és que com d’ordre social poden ésser qualificades les aspiracions econòmiques que tanmateix, han estat i són el mòbil del nacionalisme. Cal remarcar, però, que d’aquestes aspiracions econòmiques de tipus nacionalista n’han estat sempre separades fonamentalment les aspiracions econòmico-socials del proletariat: i ho han estat, perquè si a aquestes aspiracions, embolcallades amb l’etiqueta nacionalista, alguna vegada els han mancat orientacions contràries als interessos del proletariat, mai no han estat formulades a benefici dels treballadors. Això vol dir que a Catalunya, com a tots els pobles on es registren corrents nacionalistes, els corrents resulten de dues categories antagòniques: una està representada pel nacionalisme reaccionari i burgès; i pel sentiment universal del socialisme del proletariat, l’altra. Al proletariat no li ha pogut interessar, ni ara ni mai, el progrés material dels pobles, si d’aquest progrés se l’exclou sistemàticament i absolutament. L’afirmació, a primera vista, sembla massa categòrica, però resumeix un axioma inqüestionable. El progrés material dels pobles hauria d’ésser un gran bé col·lectiu, amb transcendència a totes les classes socials, però aquest bé ha tingut, en tots els temps, els efectes contraris assenyalats pels economistes honorables, car aquest progrés, que ha estat sempre l’expressió d’un augment de riquesa per al capitalisme i la burgesia, ha representat -també sempre- un augment de misèria per al proletariat. [...] En cap indret de la història del proletariat català hom no troba que aquest parli de nacionalitats oprimides. Hom parlarà de pobles oprimits, que no és el mateix, i en aquesta distinció es troben dos principis contradictoris: el nacionalisme i el federalisme, i nosaltres ens apressem a afirmar d’una manera categòrica que del segon principi només el proletariat, n’és la veritable encarnació. [...] Els anarquistes i sindicalistes revolucionaris, que hem rebut l’aliment espiritual de Proudhon, ens vanem d’ésser els encarnadors del federalisme, precisament perquè volem que l’alliberament de les nacionalitats tingui per base l’alliberament de l’individu, en primer lloc, i del Municipi, després. I, a veure, ¿quin és el corrent nacionalista que propugna per l’alliberament de l’individu? [...]