Publicitat
Publicitat

Nadal del 1939 a bord del 'Florida'

Havien embarcat a Marsella, un dia de desembre. Era l'inici del final d'una fugida que havia començat quasi un any enrere, el 23 de gener del 1939, en els darrers dies de la Catalunya republicana. Amb un bibliobús del servei de biblioteques al front, travessant aquelles carreteres que començaven a omplir-se del gran èxode que avançava derrotat i en silenci, van acabar arribant a l'Agullana, a Can Perxés, el mas que per uns instants va reunir tot el que quedava d'un país que estava a punt de desaparèixer.

Els vells, les dones i els nens marxarien el dia 31, però els homes en edat militar van haver de creuar a peu la ratlla que separa un mateix país, tramuntant la carena, una nit de lluna plena, lentament, sense dir res, poques hores abans que el president Companys emprengués el mateix camí.

Tot passava de pressa, en aquell primer any d'exili, i l'esclat de la Segona Guerra Mundial encara va accelerar-ho més. Calia decidir el futur en uns segons. I les famílies de Francesc Trabal, Joan Oliver, Xavier Benguerel, Cèsar A. Jordana i Domènec Guansé, després que fructifiquessin les gestions que va fer Josep Maria Trias i Peitx, secretari general d'Unió Democràtica durant al Guerra Civil i un dels homes clau en els primers mesos d'exili, van triar anar a Xile.

Van embarcar al Florida , com feia unes setmanes Pere Coromines i els seus fills van fer-ho al Massília . Tots van acabar escrivint els seus records d'aquella travessa, que avui podem llegir aplegats al recull París-Santiago de Xile . Quatre visions d'un mateix viatge a l'exili, a cura de Lluís Busquets. El pas per davant de la costa catalana; la navegació sense bandera i en silenci a la nit, la vida a les cabines de tercera, a popa; l'exotisme de la costa africana; la por als submarins alemanys; l'alba del nou món.

I va arribar Nadal. Molts catalans de la diàspora encara restaven als camps de França; d'altres es van reunir en casals i ateneus de tot el món. I a bord del Florida , la mare de Francesc Trabal va fer un petit pessebre, i la dona d'Oliver, també, aprofitant unes figuretes provençals, a les quals va afegir "un prat de mocador verd i una estrella de paper de plata"; i els fills de Benguerel anaven cantant unes nadales, "només amb la simbomba de l'aigua fendida per la proa". Trabal mateix, el desembre següent, a la revista Germanor , explicava: "Una gran pau ajudà el pas del vaixell aquella nit en ruta vers Rio de Janeiro: l'aigua no es movia. Cap llum no revelava el nostre pas cap a la immensitat. Érem una volva que el vent d'Europa gronxava cap a aquesta banda del món i que un clergue patriota basc beneïa a mitjanit entonant a boca tancada l'hosanna de pau i de fe en una transfiguració que ens donava coratge. Alçàrem els ulls a l'infinit, en l'hora dolça nocturna, i encara descobrírem l'àngel de Nadal que ens assenyalava la ruta, i poc després vèiem les primeres llums d'Amèrica, fent-nos bolcar el cor".

Va semblar com si en aquell Nadal de 1939 tot s'aturés i per primer cop l'exili sencer prengués consciència de la certesa de la pàtria perduda, esquivada fins aleshores en la rutina de la supervivència.

Nadal d'exili! Possiblement no hi ha pàgines més tristes. Un Nadal de descoratjament i nostàlgia, però un Nadal d'esperança i de ganes de continuar lluitant, també, com va escriure Xavier Benguerel a la seva mare, que va restar a Barcelona: "No perdis la força dels teus braços, que jo sento que aviat hauràs d'aixecar-los molt enlaire per saludar el nostre retorn. Quan em sentis arribar, surt al teu balcó i aleshores mira les muntanyes, el castell, el mar i la gent: veuràs que tot somriu i que s'està realitzant un miracle com en el temps feliç del nostre pessebre. Surt aleshores al balcó i canta, que et faran companyia els nostres cants i l'aire, generós de tantes banderes -de les nostres banderes- que pujaran al cel amunt a voliors! Canta les teves cançons, para la taula amb tot el bo i millor de casa nostra i no temis".

Bon Nadal.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT