El primer Nadal de la recuperació
“ La crisis ya es historia del pasado [...]. Estas van a ser las primeras Navidades de la recuperación ” (Mariano Rajoy, 15 de desembre)
Sembla que Hipòcrates, el pare de la medicina occidental, pensava que la malaltia era la reacció d’un organisme per recuperar, per si mateix, l’equilibri perdut com a conseqüència d’una conducta inapropiada. La frase que ens ha arribat per expressar-ho és vis medicatrix naturae, que ve a dir que, en general, la naturalesa és capaç de guarir-se per si mateixa. Aquesta idea ens pot ajudar a valorar la frase de Rajoy que encapçala aquest article, que sembla que haurem de sentir d’una manera o una altra una infinitat de vegades: que encara que no ens ho sembli, la crisi ja ha acabat.
Entre finals dels 70 i la primera meitat dels 80, enmig d’una crisi econòmica i política molt profunda, Espanya es va saber col·locar al carril adient: el que la portava a integrar-se a l’Europa democràtica, productiva i redistributiva. La reacció va ser rapidíssima, i si haguéssim seguit en aquell carril no hi ha cap dubte que ara no estaríem com estem.
Què va fallar? ¿Cuándo se jodió España? La meva opinió és que molt aviat. Encara no havíem sortit de la crisi que ja vam aconseguir la nominació de Sevilla per organitzar l’Expo del 1992 (1983), la de Barcelona per organitzar els Jocs Olímpics del 1992 (1986) i la de Madrid com a capital cultural del 1992 (1988). Los fastos del 92. Però si hagués d’assenyalar un instant concret, jo triaria el moment, durant l’estiu del 1988, que el govern espanyol, a proposta del nou ministre de Transports, José Barrionuevo, decideix esmenar el projecte de connexió ferroviària Madrid-Sevilla, aprovat dos anys abans per suportar trànsit mixt de passatgers i càrrega a 200 km/h en ample ibèric, per convertir-la en una infraestructura exclusiva per a passatgers, a 350 km/h, en ample internacional. Aquest canvi es va decidir amb les obres començades, sense cap pla de viabilitat que el suportés i absorbint gairebé la totalitat dels fons destinats a la modernització de la resta de la xarxa ferroviària. La via Barcelona-València, que havia de desdoblar-se, encara no ho està completament.
1988. Tot i que l’atur fregava el 19%, es creaven mig milió de llocs de treball per any; el PIB creixia al 5%; el deute públic, equivalent només al 40% del PIB, es diluïa a mesura que l’economia s’expandia; aquell any les subvencions comunitàries van abastar la velocitat de creuer.
El que va venir després, i sobretot durant les dues legislatures d’Aznar i la primera de Zapatero, va ser el paroxisme: la xarxa d’AVE, els aeroports, la desregulació del sòl... Una desmesura que, per simplificar, es va traduir en dos desequilibris fenomenals: un sector de la construcció hipertrofiat, i una població i un sistema bancaris superendeutats.
Des del 2007 la crisi no ha estat sinó la correcció del primer d’aquells desequilibris. Hem perdut ocupació a mesura que el sector de la construcció s’ha anat desinflant. Per cada cinc persones que hi treballaven el 2007, ja només n’hi treballen dues, però la xifra ha deixat de minvar. Com que l’exportació i el turisme van creant llocs de treball, ja el 2014 treballen a Espanya més persones que el 2013, i a partir d’ara la xifra d’ocupats augmentarà any rere any. Ara bé, cal crear 4 milions de llocs de treball perquè la taxa d’atur se situï en un raonable 7,5%, i el 2014 se n’han creat 275.000. A aquest ritme caldran 15 Nadals de recuperació per arribar-hi.
¿Podem esperar una recuperació més ràpida? La dels anys 80, ja ho hem vist, ho va ser, però aleshores l’organisme era molt més jove que ara. Pocs dels treballadors que havien perdut el lloc de treball a les velles drassanes, a la siderúrgia o a les fàbriques d’electrodomèstics van tornar a treballar; els que ho van fer van ser els seus fills, que eren molts i que sortien de l’escola i de la universitat il·lusionats de viure en una Espanya nova, plena de promeses per a ells i per a les multinacionals. Els joves necessitaven habitatges i el país necessitava infraestructures, i es van posar a construir-los amb entusiasme.
Ara hi ha pocs joves i hi ha pocs habitatges i poca infraestructura per construir. El deute és altíssim i no hi ha manera de diluir-lo. La recuperació ha començat i seguirà el seu curs, però ho farà lentament: al ritme que siguin capaços de marcar els exportadors. Literalment parlant, Rajoy té raó. Però que en tingui importa molt poc.
La meva conclusió és aquesta: s’equivoquen els que confien que la recuperació econòmica farà innecessària la regeneració política d’Espanya. Els que pretenguin liderar Espanya des de la immobilitat seran sepultats per l’enorme onada de descontentament que l’economia no deixarà d’alimentar durant molt de temps.
