Naphta i Settembrini, avui
Alguna cosa fa que la situació actual d’Europa, i no em diguin pedant sisplau, faci pensar en l’obra de Thomas Mann, un dels escriptors més rellevants de l’Europa del segle XX. Alemany i burgès com era, Thomas Mann es va veure a venir la calamitat del feixisme, i el va caracteritzar en diverses de les seves obres.
A La muntanya màgica, una de les millors novel·les que he llegit en la meva vida (la tenim en català en la traducció de Carme Gala) hi ha dos personatges, Settembrini i Naphta, que representen respectivament l’humanisme i el feixisme. Acaben en una escena inoblidable en què es citen a un duel, i com és natural cadascun fa el seu paper. Al bo d’en Settembrini li pertoca disparar el primer, i ho fa enlaire, per donar a entendre que ell mai traurà la vida a un germà de la seva espècie, per molt que discrepi de la seva manera de pensar. Naphta, el feixista, en veure que no rep el tret mortal del seu adversari, li crida: “Covard!” i aixeca l’arma i es fot un tret al cap. Qui ha guanyat el desafiament?
Encara avui hi ha cervells distingits que s’hi barallen, però tot sembla indicar que la pulsió de l’autodestucció col·lectiva segueix imperant dins de les múltiples civilitzacions occidentals. Dit d’una altra manera i en altres paraules, som capaços d’autodestruir-nos abans que donar la raó al presumpte adversari.
Thomas Mann té una altra novel·la magnífica, que té la virtut de ser una mica més curta, que es titula La mort a Venècia i que va tenir una traducció cinematogràfica de primer nivell en un film homònim de Luchino Visconti que protagonitza Dirk Bogarde.
Tant al llibre com a la pel·lícula, el feixisme apareix representat com una malaltia que s’estén de forma epidèmica al llarg de tot el continent europeu. No cal insistir en les coincidències amb llibres com El món d’ahir, que eren les memòries de Stefan Zweig, un dels primers i més importants humanistes i europeistes dels últims cent anys.
Ni Thomas Mann, ni Luchino Visconti, ni Stefan Zweig, amb tota la seva excel·lència, han estat motiu suficient perquè Europa deixi de ser el que és a hores d’ara: un gran espai d’interessos en conflicte que s’acaben dirimint ignorant el patiment dels més febles, dels que realment necessiten més ajuda, persones en situacions a vegades dramàtiques, com ara els immigrants i els refugiats.
No sé com es plantejaria actualment el duel entre Naphta i Settembrini, i encara menys com el narraria el mestre Thomas Mann, però el que sembla segur és que acabaria novament amb un tret al cap. Fa molts d’anys que Europa dispara contra ella mateixa mentre fa grans proclames d’unitat, i es dóna el cas que de tot plegat ningú sap què fer-ne. Alguns sobiranistes esperen el socors d’Europa en defensa de la seva causa. Jo, per si de cas, dispararia enlaire en senyal de pau, i ni que sigui per fer alguna cosa. No ho dic jo que no sóc ningú, és tan sols una transposició del que deia Gaziel.
