Publicitat
Publicitat

L’hivern

Aquest any l'hivern costarà de passar. Haurem de suportar la pressió espanyola, ara, a sobre, amb la imatge del diàleg

M’agrada l’hivern, no me n’amago pas. M’agrada la fred, sempre que no sigui excessiva, vull dir que em permeti sortir i fins i tot passejar, ben abrigat, això sí. M’agrada veure els arbres despullats, sense fulles, amb les seves branques que semblen d’acer. M’agrada el gel a les basses, als caramells que pengen de les teulades i de les fonts. L’altre dia, unes imatges televisives ens van mostrar els sortidors de la plaça de Sant Pere del Vaticà amb uns serrells transparents que penjaven de les seves copes més altes. Roma gelada! La transparència al cor del Vaticà! Quina imatge! Això l’hivern ho té: et transforma la realitat, la mostra com més neta. I si fa sol, acabes buscant-lo per la seva escalforeta benigna, al contrari del sol de l’agost, que només penses en l’ombra. De fet, m’agrada l’hivern perquè arriba després de la tardor, que és un temps de transició trista, i després de l’estiu, que passa per ser un temps de plenitud. ¿I la pobra primavera? ¿És solament promesa d’una cosa que, quan arriba, ens cansa? La primavera és l’adolescència i l’estiu és la pesada vida adulta. La tardor és la decadència i l’anunci de la decrepitud de la vellesa de l’hivern: la vida humana. No sé com s’ho fan en aquests climes d’estiu perpetu. De fet, m’agrada l’hivern, sí, però el que m’agrada és el canvi. Observar l’evolució de la llum, d’això que en diuen la natura, plantes i arbres, l’efecte del canvi sobre els cors humans. M’agrada l’hivern perquè sé que, en una data fixa, més o menys, començaran a florir les mimoses i les prímules i això ens anunciarà que la primavera està a l’aguait, amb tota la seva esplendor. I després vindrà el temps del mar, de la platja, temps fugaç, i després començaran a daurar-se les fulles i a caure. Potser m’agrada l’hivern perquè, a part dels seus símbols, sé que té els dies comptats.

Aquest any costarà de passar. Haurem de suportar la pressió espanyola, ara, a sobre, amb la imatge del diàleg. Imatge només, perquè el no se puede de la vicepresidenta del govern espanyol davant de la paraula referèndum ja indica quin és el sentit que donen a Espanya a la paraula diàleg. Van forts, tenen tota la força, però nosaltres tenim la força de la raó. Però això no vol dir que aquest any no costi de passar. Perquè així com en la nostra geografia sabem que després de l’hivern ve la primavera, en el país polític no sabem en què desembocarà tot l’esforç d’aquests últims anys. No sabem si podrem dir, com Gloucester a l’obra Ricard III de Shakespeare: “Ara, l’hivern del nostre descontentament es torna estiu gloriós, amb aquest sol de York; i tots els núvols amenaçadors que pesaven sobre casa nostra jauen sepultats al fons de l’oceà. Ara els nostres fronts estan cenyits per corones victorioses...” No sabem si aquest any podrem dir coses com aquestes. Però jo ho vull creure. Creure és un acte de fe. I la fe és difícil.

Per fer un referèndum legal, hem de ser independents. Hem de declarar la independència abans de fer el referèndum

Els optimistes estan convençuts que el referèndum es farà. No veig com, si no se puede. I més si el que hem de fer és un referèndum legal. Només hi ha una solució. Canviar la llei. La llei espanyola no la canviaran mai, i menys perquè puguem fer allò que no se puede. La llei l’hem de canviar nosaltres i només la podrem canviar si som independents. O sigui que, per fer un referèndum legal, hem de ser independents. Hem de declarar la independència abans de fer el referèndum. Jo crec que ja fa temps que s’hauria d’haver fet. ¿Que potser no estàvem preparats? Possiblement. ¿Ho estem ara? ¿Ho estarem al setembre, que sembla que és el mes que ha de passar tot? ¿Haurem d’esperar a l’any vinent? ¿Fins quan? Quantes preguntes que pesen sobre casa nostra. A més, imaginem per un moment que declarem la independència i que fem el famós referèndum. I si, amb aquest acte de força, molta gent s’espanta i vota que no. És a dir, si el perdem, ¿què farem? ¿Tornar amb el cap cot a l’obediència espanyola, avergonyits i disposats a suportar la riota i una vexació encara més gran que la que hem patit fins ara i, a més, atiada per la venjança?

Els optimistes estan segurs que tot anirà bé. Que la Hisenda, la seguretat social, les pensions, etc. es transformaran en catalanes d’un dia per l’altre i que el nostre país funcionarà perfectament bé també d’un dia per l’altre. Sense problemes. Ah, els optimistes! Són bastant perillosos, els optimistes. Però necessaris. De moment, encara vivim en l’hivern del nostre descontentament. Però jo vull creure que no tardarà a brillar sobre els nostres caps el sol de York, perdó, de Catalunya.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT