Publicitat
Publicitat

Naufragi grec i tragèdia de l'euro

El setembre del 2007, el Nuevo Pepita Aurora , un vaixell de pesca, naufragava a 20 km de les costes de Tarifa. La causa va ser l'excés de pes i la seva distribució desigual. La nau no va poder mantenir la flotació i un cop de mar la va tombar. Va deixar tres morts i cinc desapareguts.

El juny del 2000, Grècia va assegurar que complia els criteris de convergència de Maastricht per adoptar l'euro, i va entrar a la moneda única amb una paritat d'1 euro = 340,75 dracmes. Amb aquest tipus de canvi, però, i al nivell de salaris existent, molts treballadors no són competitius si es comparen amb els socis europeus del nord. Els salaris grecs eren molt elevats i el valor de la seva producció, massa baix. Per superar aquest problema es podien fer bàsicament dues coses. La primera, reduir salaris i costos per augmentar la productivitat; la segona, nacionalitzar els llocs de treball. A causa de la forta oposició dels sindicats grecs, la primera opció es va refusar, i es va optar per convertir molts treballadors en funcionaris de l'estat. Naturalment, això va incrementar la despesa i el dèficit públics.

Una manera de finançar el creixent dèficit públic és augmentar els impostos. Però que el contribuent s'hagi de gratar la butxaca per contribuir a les despeses de l'estat no sol ser gaire popular. L'euro, però, oferia noves possibilitats. El tipus d'interès de la moneda europea era artificialment baix i molt inferior, en tot cas, al que tenien abans el dracma grec o la pesseta espanyola. El cost d'endeutar-se era reduït i, per tant, tots els incentius portaven a un creixent endeutament. A més, el comportament fiscal irresponsable es podia externalitzar si el Banc Central Europeu finançava directament el deute. L'ús intensiu de la impremta del Banc Central o la creació de diners del no-res planteja greus problemes econòmics (inflació) i morals (n'hi ha que en surten beneficiats a costa dels damnificats). De fet, la monetització directa del deute no és permesa, però s'està utilitzant extensament amb la justificació de l'excepcional gravetat del moment. D'altra banda, els bancs comercials alemanys i francesos han subscrit gran quantitat de deute públic grec, sabent que aquests títols els permeten accedir sense problemes al finançament del BCE. El marge de negoci és considerable. El Banc Central crea diners a favor del banc comercial a un cost quasi nul, mentre que el banc comercial percep una rendibilitat del deute públic incrementat per la prima de risc (un tipus d'interès bàsic del Banc Central de l'1,5% i una rendibilitat del deute públic hel·lè del 16,5% suposa un benefici net del 15%).

Però, tard o d'hora, tot deute s'ha de pagar (i amb els interessos corresponents). Una família difícilment pagarà la seva hipoteca si tots els seus membres estan a l'atur. I un país difícilment pagarà el seu deute si no creix. El govern grec ha destinat els diners a finançar despesa pública improductiva, en un entorn de creixement negatiu i sectors econòmics improductius, i difícilment podrà pagar. Per superar la insolvència de l'Estat grec, els governs europeus ja van crear un fons de rescat, i li van concedir un crèdit de 110.000 milions d'euros el maig del 2010. Un any més tard, els problemes s'han agreujat. El dèficit públic, a l'entorn del 10% del PIB, i el deute, que suposa el 150% del PIB, no disminueixen ni en un exercici de comptabilitat pública creativa. La contenció de la despesa pública, que tantes revoltes a la plaça Sintagma i enfrontaments està ocasionant, no ha aconseguit els objectius pretesos. Per intentar evitar la fallida del país i accedir a una nova ajuda de la Unió Europea i del Fons Monetari Internacional, el primer ministre grec, Iorgos Papandreu, va aconseguir aprovar la setmana passada un pla de contenció del dèficit públic, reduint despeses i augmentant impostos, i de privatització parcial d'empreses públiques, pretenent ingressar 50.000 milions d'euros fins al 2015, malgrat que el deute públic és 7 vegades superior. Amb aquestes mesures d'austeritat, fortament contestades al carrer, el govern grec rebrà 12.000 milions d'euros amb caràcter urgent que li permetran pagar el servei immediat del deute públic, i evitar momentàniament el default . L'impagament de l'Estat, però, serà inevitable, més tard o més d'hora, si no es creix. Això fa perillar seriosament la continuïtat de l'euro com a moneda única o bé la continuïtat de Grècia dins de l'euro.

Grècia hauria de recordar que, amb polítiques de lliure comerç i aprofitant el trànsit de mercaderies pel Mediterrani, va generar creixements del PIB del 10% anual la dècada del 1960, època daurada d'Aristotelis Onassis i Stavros Niarchos. En canvi, la borratxera recent de crèdit barat i endeutament, finançant ostentosos Jocs Olímpics (2004) o triplicant el nombre de funcionaris (1 milió en un país d'11 milions d'habitants), ha empobrit el país i ha disminuït la base productiva. L'hiperregulat sector privat viu de favors polítics, en un cercle viciós difícil de trencar. El vaixell europeu i l'euro tenen defectes estructurals de construcció, i el sobrepès afegit d'estats com Grècia (i Espanya, Itàlia i Portugal) augmenta encara més el risc de naufragi. És urgent rebaixar greix i guanyar fibra si volem evitar l'enfonsament.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT