Publicitat
Publicitat

Necessitem explicacions (1)

No sé per què Breivik va matar cruelment desenes de joves a Oslo a primers d'estiu, ni sé per què fa unes setmanes a Londres el barri de Tottenham va cremar a mans d'una massa de joves. Em refereixo a saber , en el sentit estricte, que hauria d'incloure i distingir circumstàncies contextuals, causes profundes i desencadenants immediats. Per tant, em cal començar aquestes ratlles deixant ben clar que no he estudiat de manera directa, ni sobre el terreny i a fons, el casos de violència extrema d'aquest estiu a Oslo, Londres i altres ciutats britàniques. N'he llegit tot el que he pogut, però o bé han estat informacions periodístiques escrites gairebé sempre des de partits presos, o bé comentaris -a part dels més banals i tòpics- molt suggeridors però igualment apriorístics. Amb tot això, i amb informacions obtingudes d'estudis previs de casos aparentment semblants que també m'havien interessat, me n'he format una opinió. Ara bé, és una opinió que encara queda lluny d'allò que en podríem dir, en sentit estricte, un coneixement . I una opinió val el que val: aporta un punt de vista, una hipòtesi interpretativa, però no permet ser taxatiu. De manera que més informació veraç i més anàlisis ben fonamentades l'haurien de poder canviar o, si més no, matisar i, certament enriquir. Tot el que digui, doncs, ha de començar amb un "crec que", "penso que potser", "molt probablement"...

Tantes prevencions formal vénen al cas per una raó senzilla que ja apuntava al meu darrer article a l'ARA (31 de juliol): aquest tipus d'esdeveniments que transgredeixen l'ordre esperat de les coses reclamen, amb urgència, una interpretació per reintegrar-los a la normalitat . De manera que la resposta que es demana a "com és que passen aquestes coses?" no busca tant satisfer un desig de coneixement crític com la necessitat vital d'ordre i sentit. A més, és en aquests fets imprevistos i tràgics que és més fàcil confirmar els nostre pressupòsits ideològics. En manipulem la interpretació no pas amb voluntat d'engany sinó amb voluntat de reforçar la nostra pròpia i prèvia visió del món. Per això són aquest tipus de fets els que costa més d'abordar des d'una perspectiva crítica, perquè fàcilment poden fer trontollar les nostres conviccions més profundes.

No és rar, doncs, que ràpidament apareguin anàlisis contundents que pretenen saber que Breivik és una conseqüència de la xenofòbia i el racisme d'ultradreta, al marge d'hipòtesis psiquiàtriques. Però cal dir que si la matança l'hagués provocat una cèl·lula d'Al-Qaida, els mateixos comentaristes ens haurien dit que l'acció assassina de dos o tres individus no podia criminalitzar tot l'Islam. En el cas dels disturbis britànics han anat com l'anell al dit per poder atribuir-ne la culpa a les polítiques de retallades socials de David Cameron -deixeu-m'ho dir de passada: allò sí que són retallades-, com han fet prestigiosos sociòlegs en aquestes mateixes pàgines. Tant és que alguns d'aquests conflictes fossin molt anteriors a cap retallada o que, sense el factor explosiu, ja formessin part del paisatge quotidià. I tant li fa que estudis rigorosos assenyalin, per posar un exemple, que en temps de recessió i crisi, la delinqüència disminueix. Sobretot, que una dada precisa no ens espatlli una fàcil i còmode interpretació política! Però, esclar, els disturbis també han anat com l'anell al dit a aquells a qui convé creure que tot plegat és un problema d'ordre i llei, de disciplina, autoritat i crisi de valors: "Només són delinqüents", diuen. I com que som davant de fets molt complexos, amb moltes cares, cadascú pot destacar aquelles dades que encaixen millor amb les seves necessitats interpretatives: o bé la suposada desesperació del jove fill d'immigrat sense perspectives de treball, o bé la manca de valors de la jove de casa bona amb estudis a Oxford que s'apunta al pillatge.

Certament, tampoc no ajuda a aclarir les coses la temptació de les comparacions fàcils. Els disturbis en alguns barris perifèrics francesos de la tardor del 2005 tenen una gran proximitat "estètica" amb els d'aquest estiu als barris britànics, i encara amb les ràtzies conegudes com a flash robs nord-americanes, on a través d'una crida per les xarxes socials s'assalten establiments comercials amb raons aparentment gratuïtes però amb una clara identificació racial. De la mateixa manera, l'assassinat massiu a Oslo recorda altres assassinats indiscriminats en escoles i centres comercials tant a Nord-amèrica com, més excepcionalment, a Europa. Tanmateix, la semblança formal sol ser més un parany que una clau interpretativa.

Sí, tinc algunes opinions pròpies sobre els disturbis de Londres. Les donaré en el segon lliurament d'aquest article.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT