Publicitat
Publicitat

Negociar amb Brussel·les

El contingut de la recent cimera europea dóna per a moltes reflexions. Les hem de fer amb un cert desconeixement de tots els aspectes que no s'han fet públics, que deuen ser molts. Quan tot això es conegui i, sobretot, quan se'n vegin les conseqüències durant els propers mesos, potser caldrà revisar algunes suposicions. Però això no impedeix fer-les ara amb prudència.

Quan vaig llegir la notícia de "l'enfrontament" (així ho van qualificar molts dels mitjans) de Rajoy amb la UE, vaig tenir una doble sensació. De suport, d'una banda, i de preocupació, de l'altra. Suport perquè crec (com he dit i escrit moltes vegades) que és un pas que calia fer, perquè no és bo acceptar compromisos impossibles. Però preocupació per la por que no s'hagin fet les coses de la manera adequada. Dit més clar, crec que és el que s'havia de fer, però espero que s'hagi pactat prèviament i s'hagin assegurat prou les reaccions. I encara més clar, espero que tot hagi estat el fruit d'una negociació, i no pas una chulada .

És bo que Rajoy hagi dit que no se li demanin impossibles (reduir el 2012 més de quatre punts el dèficit enmig d'una recessió) però que faria tot el que raonablement es pot fer, fins i tot amb moltes dificultats. Ni l'actitud grega d'ocultació ni la berlusconiana de passotisme van donar fruit en el seu moment. La de "realisme" és la millor: reconèixer i acceptar que s'han de fer uns deures, però demanar uns terminis raonables que evitin mals pitjors. Fins aquí, suport.

Ara bé, cal no perdre de vista que aquest procés només pot acabar bé si es fa a base de negociacions i de pactes. Vull pensar que s'entén bé l'origen i la naturalesa de la sobirania de la UE i es comprenen els interessos de totes les parts que la integren. Algunes manifestacions de Rajoy sobre el dèficit com a "parte de la soberanía nacional " em van deixar molt preocupat.

No es tracta d'un debat entre una sobirania espanyola i una sobirania "externa" europea. Aquesta sobirania també és parcialment espanyola, en tant que és una sobirania compartida que existeix perquè n'hi hem cedit part de la nostra. Ni la sobirania espanyola és absoluta (ha quedat molt retallada amb la integració a la UE i a l'eurozona) ni la sobirania europea deixa de ser també espanyola. Una decisió europea és també en part una decisió espanyola. Els criteris d'Espanya també compten a l'hora de prendre decisions a Brussel·les, i en alguns moments havien comptat molt. És evident que no és el mateix negociar amb els teus competidors que fer-ho amb els teus socis, i aquestes discussions són entre socis i tracten el compliment o no d'unes normes que tots hem aprovat. Cal evitar gestos que puguin fer semblar que considerem la UE quelcom aliè. Seria no entendre res del que estem fent i podria resultar suïcida.

D'altra banda, per pur egoisme, ningú té més interès que els països de la zona euro que l'economia espanyola resolgui els seus problemes i recuperi la força i la dinàmica dels anys noranta. Grècia pot fer trontollar l'euro, però Espanya o Itàlia poden enfonsar-lo. La relació Madrid-Brussel·les al voltant de la sortida de la crisi i la continuïtat de l'euro ha d'estar, doncs, basada en tres principis: 1) d'aquesta crisi, o en sortim tots o no en sortirà ningú tot sol (i això val per a Grècia i per a Espanya, però també per a Alemanya); 2) nosaltres farem tot el que calgui sempre que no se'ns demanin impossibles, i 3) les institucions europees també han de fer el que ara els toca per ajudar-nos i protegir-nos, ja que nosaltres no ho podem fer perquè els hem cedit la competència.

Espero que l'enfrontament de fa vuit dies sigui l'escenificació que "hi ha coses que no podem fer", però espero que també sigui el resultat d'uns acords previs pels quals s'hagin establert uns escenaris a complir per part de totes dues parts. No cal que sigui un pacte explícit i públic amb tot el Consell, però sí un pacte informal amb uns quants caps de govern, sense oblidar el paper clau que tenen la Comissió i el Banc Central Europeu. Sabem que per poder fer això és bàsica la credibilitat de les persones i la confiança mútua (la manca d'ambdues condicions va destruir la relació Berlusconi-Merkel, i així va acabar). La qualitat política i humana de l'actual president espanyol i d'alguns dels seus ministres es veurà en aquest context.

Si m'equivoco i no hi ha hagut aquesta preparació, és a dir, si tot això ha estat un cop de geni, podríem trobar-nos en una situació molt greu d'aquí pocs mesos. És possible que aleshores en alguns llocs d'Espanya hi hagi gent que tregui pit i lloï el coraje i la valentía de Rajoy, però que després en pateixin les conseqüències. L'autoestima que això suposaria potser pot servir per guanyar eleccions, però faria molt mal a la nostra economia. No ens queda més remei que creuar els dits i confiar que Rajoy no només sigui un murri, sinó que també hagi estat hàbil.

Davant l'objectiu de complir els objectius de dèficit del 2013 sense complir els del 2012, la credibilitat de Rajoy s'ha de reforçar, ja que és una persona nova . Brussel·les no s'empassarà un compromís que no compti amb el suport de totes les administracions que en són responsables (governs central, autonòmics i locals). Des d'aquest punt de vista, la manca de tacte a l'hora de repartir entre totes i de manera equitativa la millora a aconseguir no és una bona manera de començar. Espero que ho revisi.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT