Nens mimats davant les urnes

Vaig coincidir la passada setmana a la ràdio amb l'Eduard Estivill, aquest simpàtic doctor que fa dormir els nens com si la casa familiar fos una petita sucursal de Guantánamo. Parlava d'un tema seriós: les criatures que no dormen prou perquè no tenen mai hora d'anar al llit, i que després pesen figues a les primeres hores de classe o directament hi clapen. Jo li deia que si a aquestes edats no van al llit a una hora prudent, tampoc deuen menjar bé ni banyar-se si no els vaga ni vestir-se com cal: és a dir, fan el que volen. I el doctor assentia i, equànime, deia que els pares estan poc amb els fills per aquests horaris demencials que gastem -i que algun dia s'hauran de corregir perquè la gent plegui a les sis- i que aleshores els acaben mimant. Mimant significa que els deixen fer exactament el que volen, quan volen. Recordava la conversa mentre llegia la proposta de Toni Soler aquest diumenge: escoltem els alcaldes que prometin retallades.

No hi puc estar més d'acord, però tampoc més escèptica: la gent actua com aquests nens mimats que miren la tele fins a les onze. Vés a dir-los ara que s'ha acabat la festa. Que torna el temps de la responsabilitat col·lectiva. ¿O no veiem la demagògia que s'està fent a l'entorn de les retallades? Si restringir la despesa un 10% es tradueix, en boca dels polítics, a "desmantellar l'estat del benestar", ¿què han de fer uns alcaldes (o aspirants) que durant més d'una dècada han omplert pobles, viles i ciutats d'equipaments, serveis i ofertes de tot tipus? Deia Salvador Esteve, president de l'Associació Catalana de Municipis, que els ajuntaments estaven tan engolosits amb els ingressos immobiliaris que no els feien servir per pagar coses extres, sinó que els incorporaven a la despesa corrent, sovint concretada en llocs de treball fixos. Deia que no estava segur que es poguessin mantenir tantes places laborals i en tan bones condicions.

Poca broma, perquè no estem parlant de no fer una piscina o una biblioteca, que això ja queda clar, sinó de com pagar sous. O com reduir personal, o sigui, més atur. Als ajuntaments els ha arribat, aquest any, menys diner de l'Estat, que és la transferència bàsica en el pressupost. Ningú no ha dit res d'aquesta retallada, que és crucial, com tampoc cap alcalde metropolità no ha protestat per l'incompliment ministerial en les inversions a Rodalies, malgrat que s'hi han posat només 300 milions dels 4.000 promesos fa cinc anys. Les retallades, igual que la recepció de les retallades, tenen color polític quan es fa campanya electoral. Però és que el creixement anterior, sovint de caire autista (cadascú mirava per la pròpia clientela), ha afavorit un desgavell territorial difícil de subvertir. ¿Sabeu quants polígons industrials estan buits, construccions impecables i fantasmagòriques al costat d'una carretera comarcal? Per no parlar dels barris extensius a mig omplir. Potser l'ajust servirà per fer una essencial planificació territorial i l'establiment de sinergies comarcals.

Si les retallades han esdevingut una arma electoral, malgrat les que creiem que, ben fetes i racionals, seran altament positives, hi ha una altra creença injustificada. Diu que l'esquerra és propietària del model d'equilibri social i urbà, i és cert que la transformació de les ciutats en aquests 30 anys de ben segur és un dels grans èxits de la democràcia. Però aquest salt endavant l'ha fet tothom sense excepció, manés qui manés. Qui és capaç de dir quina força governa en una ciutat simplement caminant pel carrer i mirant? La cohesió social, la integració i els equipaments són una clau catalana, no pas de l'esquerra: no hi ha cap alcaldia que no hi hagi avançat. I dic catalana perquè certament hi ha altres exemples a Espanya: Madrid no és un paradigma de cohesió social, València ha heretat la grandiloqüència que Barcelona ja ha desestimat i, pel que ensenya la tele, Sevilla té dèficits clamorosos. Però dir que "la dreta" -volent dir CiU- fracturarà Barcelona, és molt agosarat.

La pugna entre les dues forces que opten a governar la capital se situa en un punt mitjà entre complexitat i realitat. Model complex i consciència que la realitat no és encara a tocar del cel. Els dos candidats fluctuen: Hereu aportant més complexitat en el discurs i Xavier Trias tendint a manegar millor la realitat. Alguna promesa ditiràmbica apareix en el relat de tots dos i demostra aquest afany de seduir més que no pas de convèncer. Però la "ciutat de les persones" no pot existir sense un projecte ambiciós que tingui en compte la complexitat de les ciutats que aspiren a ser globals. Potser per això, les opcions petites, les que estan dintre de l'Ajuntament de Barcelona però també les que volen entrar-hi, poden posar accents interessants. El ciutadà votant hauria de vacunar-se contra la demagògia, la por induïda, la desqualificació innecessària. Cal veure qui sembla més compromès amb un futur que vagi més enllà de la ciutat. No estem votant només municipi, ara ja no: estem votant un projecte de país, i cal penalitzar els que no miren més enllà.