Publicitat
Publicitat

Ni a Espanya ni a Europa ho estem fent bé

Els editors de la revista belga En Question i la francesa Projet em van demanar, al febrer, un article sobre les particularitats de la crisi a Espanya i els camins de sortida. Veient el que passa aquestes darreres setmanes, vull exposar de forma més condensada (ho imposa l'extensió d'un article de diari) i molt més punyent (ho justifica l'agreujament de la situació) el que jo pensava i deia, i que ara segueixo pensant.

1. Diferències. La crisi espanyola va esclatar per la crisi internacional, però causes i naturalesa són del tot diferents. La crisi financera internacional va interrompre brutalment la dinàmica insostenible de 15 anys de creixement espanyol basat en l'especulació immobiliària, l'excés de consum i l'excés d'inversió pública improductiva, tot finançat amb endeutament. Quan, per sort, es va acabar el crèdit exterior es va acabar la festa i vam topar amb els nostres problemes.

2. Responsabilitats. Que quedi ben clar, els responsables de la crisi, en graus diferents, som nosaltres: governs, promotors, bancs i caixes, empreses i consumidors. És cert que sense UE ni euro res hauria passat, però hem desaprofitat molts dels grans avantatges d'Europa. El Fons de Cohesió (gràcies a Maastricht) el vam dedicar a inversions públiques improductives i innecessàries. Vam utilitzar el gran abaratiment del crèdit (per l'euro) per augmentar el consum i alimentar la bombolla immobiliària. Vam augmentar molt els serveis públics (ensenyament, sanitat, dependència...) permetent-nos alhora rebaixar o suprimir impostos! Ara toca reequilibrar-ho tot.

3. Més responsabilitats. La nostra irresponsabilitat, evident, va ser acceptada i afavorida per altres països de la UE. Els AVE innecessaris els venien la francesa Alstom o l'alemanya Siemens; els cotxes de luxe, Audi, BMW o Mercedes, i les rentadores, Miele o AEG. I com que no estalviàvem, tots els crèdits els concedien bancs alemanys o francesos. Cal reconèixer que la nostra bombolla va beneficiar molta gent d'aquí; ara, no es poden obviar les responsabilitats compartides.

4. Sistema financer. Vam tardar anys a admetre que bona part del nostre sistema financer, indemne pels actius tòxics de Wall Street, sí que va quedar descapitalitzat pels actius incobrables de la bombolla immobiliària. Quan vam actuar ho vam fer sense voler acceptar la necessitat de liquidar entitats, inventant fórmules enginyoses però inútils com les "fusions fredes". No vam voler perjudicar els accionistes i gestors, i no vam utilitzar gaire diner públic. A més, la UE, que el 2008 va injectar molts diners a bancs alemanys, francesos o anglesos, ara posa traves als rescats espanyols.

5. Integració. En aquest temps es va produir l'adopció de l'euro i la corresponent transferència a la UE i al BCE de les competències monetàries. Vam renunciar a les eines anticrisi (taxa d'interès, tipus de canvi, refinançaments del banc central, emissió de moneda) per cedir-les a Europa. Però la construcció europea es va aturar (rebuig de la Constitució) i ara aquestes eines ni són a Espanya ni funcionen a Europa. Això dificulta sortir de la crisi, perquè hem de reactivar i hem de rebaixar deute però no tenim un sistema financer que pugui donar crèdits!

6. Acció conjunta. En aquestes circumstàncies, només una actuació conjunta i coordinada d'Espanya i Europa pot resoldre el problema. Espanya ha de retallar els excessos d'aquests anys (moderació salarial, eliminació d'ineficiències, racionalització de serveis públics, aturada d'algunes inversions, equilibri pressupostari) i ha de recuperar els ingressos públics (reintroducció o pujada d'impostos, copagaments i lluita contra el frau fiscal). Tot això és dolorós i reclama un ritme més lent que el dels mercats financers. Si Espanya fa tot això, la política monetària europea ha de fer tres coses: ajudar a incrementar les exportacions espanyoles, assegurar un finançament acceptable en ple ajust i protegir el nostre deute de l'especulació dels mercats. Exactament el que fan la Reserva americana o el Banc d'Anglaterra...

7. Manca de sintonia (aquest punt l'he afegit veient el que ha passat els darrers sis mesos). Les relacions Espanya-UE no porten bona direcció. El govern s'ha desacreditat perquè, des d'una falsa "sobirania nacional", s'ha negat, en els ajustos i en la reforma bancària, a seguir les línies i ritmes demanats i ha generat desconfiança. Això ha alimentat l'obcecació alemanya amb l'austeritat i ha donat sentit a la frase "primer que facin els deures i després ja els ajudarem, no ens en refiem". Mentrestant, Rajoy va exigint: "Que ens ajudi el BCE, i ja farem després el que cal fer". És un joc de malentesos que ens du al desastre i que només es resol amb una actuació conjunta de govern, oposició i autoritats europees. Tant costa de veure?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT