Ni dretes ni esquerres, sinó tot el contrari

Quan algú diu que no hi ha dretes ni esquerres, es fa sospitós de ser de dretes. Dit això, glups, avui costa diferenciar. La batalla és més nominal que real, es lliura en el terreny de les idees més que dels fets i sempre es fa a la defensiva: la dreta entén que el monopoli ideològic segueix en mans de l'esquerra (igualitarisme, bonisme, multiculturalisme...), l'esquerra critica que els valors predominants siguin els de la dreta (el mercat per sobre de tot, l'interès individual per davant del bé comú). Com que van mal dades, ningú vol carregar amb el mort de l'hegemonia ideològica.

Com explicava l'altre dia Josep Maria Vallès a El País , al segle XIX, en nom del progrés social, es va fer la desamortització de Mendizábal, que va permetre als terratinents i l'alta burgesia quedar-se amb la part grossa del pastís. En nom del mateix progrés, fa unes dècades es van desfer els monopolis estatals amb idèntic benefici d'unes elits financeres. I ara toca el torn a les caixes semipúbliques, que aniran a parar a les mateixes mans privades. Dretes o esquerres? Llibertat o privilegi?

Durant el segle XX, la gent va morir per les seves idees. Ara la gent vol viure. Per això les ideologies han perdut pes. Podem concloure, doncs, que la confusió ideològica és un gran benefici per a la humanitat. Això no treu que no persisteixin les injustícies ni la pobresa, i que no s'hagi de seguir lluitant per un món millor. Simplement vol dir que ens hem fet grans, o potser vells. Les cotilles ideològiques ja no convencen ni il·lusionen.