Ni educació ni societat
Segons dades de l’Eurostat, l’oficina estadística comunitària, l’Espanya en funcions registra un dels percentatges més alarmants de tota la UE pel que fa a ni-nis, és a dir, joves d’entre 20 i 24 anys que ni estudien ni treballen (ni pensen fer cap de les dues coses). Amb un 23% de joves en aquesta situació, Espanya ocupa, juntament amb Xipre, el cinquè lloc d’aquest rànquing infaust, només per darrere d’Itàlia, Grècia, Croàcia i Romania. També li correspon el tercer lloc -medalla de bronze- pel que fa a l’increment del percentatge de ni-nis durant l’última dècada, en un llistat novament encapçalat per Itàlia i Grècia (sí, els bressols europeus de la civilització en l’època clàssica i el Renaixement, vegin quins sarcasmes).
Unes altres dades de la setmana passada: segons l’Índice de desarrollo juvenil comparado de 2016, elaborat pel Centro Reina Sofía sobre Adolescencia y Juventuddins el projecte Scopio, Espanya està també per sota de la mitjana comunitària en matèria educativa. La dada global espanyola és dolenta però no espantosa: l’índex educatiu europeu és d’un 0,58 sobre 1, i Espanya obté en conjunt un 0,52, el mateix valor que li correspon a Catalunya. Ara bé, l’índex també constata unes desigualtats terribles entre comunitats: mentre Euskadi, amb un 0,75, puntua molt per damunt de la mitjana, Balears resta a l’últim lloc d’Espanya, i d’Europa sencera, amb un dramàtic 0,18. De fet, són tres comunitats espanyoles les que s’enduen els últims llocs de tots els territoris europeus: Canàries, Castella-la Manxa i Balears. El quart lloc per la cua l’ocupa la ja esmentada Romania, amb un resultat també pèssim (0,36) però que tot i així dobla el de Balears. Els illencs tenim el tristíssim honor, en resum, de situar-nos a la cua de la cua.
Resulta impossible no lligar aquest depriment panorama estadístic amb un fet ben concret que ha commocionat les Balears en aquests últims dies: la brutal agressió patida per una nena de vuit anys, apallissada de manera inhumana per dotze dels seus companys del centre Anselm Turmeda, a la barriada de Son Roca, a Palma. Les autoritats, els mitjans i les institucions estan investigant el cas i la seva casuística, però el mal ja està fet, i és tan horrorós que només resta el consol que no hagi estat encara pitjor, és a dir que la nena no sigui morta. Però és evident que si hem arribat al punt que dotze infants es posen d’acord per infligir amb tanta crueltat un càstig d’aquesta envergadura a una criatura de vuit anys, és que definitivament alguna cosa s’ha esfondrat en aquesta societat, que no és societat perquè li manquen els fonaments educatius més elementals. La qüestió òbviament és molt complexa i requereix molt més que articles d’opinió com aquest. I molt més que enyorar models educatius pretèrits: si tota la reacció de tot un ministre d’Interior a la barbàrie de Son Roca és matisar que -segons ell- no es tracta de bullying sinó de mera agressió, és que el senyor Fernández Díaz també prové d’algun model educatiu tant o més esfondrat i calamitós que l’actual.
