Ni llops ni esperits

“No t’agradava la cançó?”, pregunta la nena. Ho fa amb un to estranyat i a la vegada afirmatiu. “Sí que m’agrada!”, fa la mare. La nena mou el cap: “Llavontes per què has canviat d’emissora?” La mare somriu. “No me’n dec haver adonat. Mira, ja la torno a posar”. I gira el dial. De nou, la melodia: “Ens parlava de l’amor com la cosa més bonica i preciosa...” La nena escolta un moment. Aparentment no fa gaire cas de les cançons que la mare li posa tan emocionada. Però després resulta que se’n recorda. Com aquesta. S’ha adonat, ves per on, que sempre que sona la mare la treu. Quan era molt bebè li posava Strawberry fields i Out of time, i totes dues ballaven. I ara, al matí, per despertar-la, si està d’humor li posa Starman o Coral·lí o End of war againts time. De vegades la deixa triar, només pel plaer de sentir-li dir amb familiaritat aquells títols.

“Com se diu la cançó?”, pregunta la nena. “Homenatge a Teresa”, diu la mare. “Què vol dir homenatge?”, pregunta la nena. I la mare explica, com pot, què vol dir homenatge. I també que l’autor ja és mort, que es deia Ovidi Montllor i que és el mateix de La fera ferotge. Que ara fa vint anys que va morir i que, per això, als programes, el recorden amb la mateixa cançó. La nena es toca el nas, que és el que fa sempre que pensa. “Ahir a TV3 la van posar per acabar el programa -diu-, i també la vas treure”. La mare es mossega el llavi. “És que m’agrada tant que em fa pena”, s’excusa. “I un dia me la posaràs sencera?”, demana la nena. “Un dia sí”, promet la mare. Però haurà de ser quan sigui més gran. La cançó conté un espòiler que ha saltat tots els filtres de l’horari protegit. Teresa ens va explicar d’on veníem i també que els Reis de l’Orient no existien. Ni llops ni esperits. És per això que, tot i ser una cançó tan preciosa, la mare sempre la treu. Encara no, Teresa.