Publicitat
Publicitat

No som Grècia, i no hem de ser l'Argentina

"Al llarg de la meva vida he arribat molts cops a la cruïlla. Sempre he sabut quin era el camí correcte. Cada cop, sense excepció. Però mai no l'he pres. Sabeu per què? Perquè era massa fotudament difícil" (Un coronel cec, acabat i amargat interpretat per Al Pacino, a 'Scent of a woman').

Des de l'esclat de la crisi del deute sobirà certs analistes estan suggerint que el que hauríem de fer els països perifèrics més endeutats és abandonar l'euro. El més persistent és Paul Krugman, que denuncia l'"arrogància" dels directius europeus, entestats a mantenir els països membres dins un sistema monetari que, com el patró or dels anys trenta, s'hauria convertit en una trampa mortal. En la mateixa línia, un informe recent d'un prestigiós think tank (The Argentine success story and its implications, CERP) presenta l'experiència de l'Argentina com un model per a aquests països, model que consistiria a abandonar l'euro, devaluar, impagar una part prou gran del deute i encetar una política moderadament inflacionista. Aquest camí garantiria la ràpida recuperació del creixement i la creació d'ocupació després d'una breu contracció.

Val la pena repassar l'experiència argentina. Durant els anys vuitanta, el país va patir els estralls d'una hiperinflació. Els assalariats cobraven dos cops al dia, i la seva tasca immediata era comprar qualsevol cosa, ja que els preus pujaven per hores. El país es precipitava en l'abisme. L'any 1991 es va decretar la convertibilitat de la nova moneda a raó d'un peso per un dòlar americà. La inflació es va aturar de cop i el país va recuperar-se gràcies a l'entrada de capitals estrangers, atrets per la política de privatitzacions i per la confiança que generava la convertibilitat. Com en el nostre cas, els argentins van aprofitar les facilitats per endeutar-se exageradament fins que el 2001 va arribar el col·lapse: per frenar la fuita massiva de capitals -crònica a l'Argentina- i enmig d'una fenomenal crisi política (desenes de morts i cinc presidents en dotze mesos) es va decretar la congelació dels dipòsits bancaris, l'impagament del deute públic i la devaluació de la moneda.

El corralito va comportar la ruïna de la classe mitjana argentina -la que havia estalviat i tenia el seu patrimoni a l'Argentina- i un perjudici per a tots els que havien confiat en aquell país. Tanmateix, la reducció del deute va millorar les finances públiques, i la devaluació va estimular l'economia en fer més atractius els productes argentins enfront de les importacions. Quatre anys després del corralito, l'Argentina havia recuperat el nivell de producció previ a la crisi i d'aleshores ençà no ha deixat de millorar. Què hauria passat si l'Argentina hagués respectat el deute i la convertibilitat? Molt probablement la càrrega del deute hauria aixafat els pressupostos públics (molt debilitats per la corrupció), cosa que hauria destruït l'estat del benestar i potser la governabilitat. Al mateix temps, recuperar la competitivitat amb el mateix tipus de canvi hauria obligat a un procés molt llarg i conflictiu de reducció de preus i salaris. En el supòsit que l'Argentina hagués sobreviscut, probablement estaria avui pitjor que com està.

Grècia, Itàlia, Espanya i Portugal són països també molt endeutats que afronten un procés llarg de reducció de preus i salaris per recuperar la competitivitat. Aconseguits el retard de la jubilació i la llei d'estabilitat pressupostària, el darrer que s'exigeix a Espanya és que flexibilitzi de debò el mercat laboral. ¿Té raó Krugman quan ens diu que aquest no és el camí sensat?

És molt probable que Grècia estigui a punt de tirar la tovallola: els creditors ja accepten una quitança del seu deute del 50%, susceptible d'augmentar en els propers mesos, i recuperar la competitivitat a base d'abandonar l'euro i devaluar pot resultar massa temptador. El pas no és fàcil -el crèdit internacional es tancaria automàticament- però la seva situació milloraria ràpidament. Això permetria a les elits gregues continuar amb l'estat de coses de sempre: els governs dels Karamanlís i els Papandreu, l'economia submergida, els impostos que no cal pagar i els funcionaris i sindicats que cal comprar. A l'Argentina, el corralito també ha permès que els mateixos de sempre continuïn maldirigint el país.

Krugman no sap el cost real del que proposa. Ni a ell ni a cap analista se'ls va acudir suggerir que Michigan abandonés el dòlar quan la seva indústria automobilística s'enfonsava. L'any 2001 Espanya va adquirir un compromís amb el món i amb si mateixa: esdevenir un país seriós que forma part d'un club seriós. És ara que hem de demostrar si el compromís és real, i toca reformar el mercat de treball de debò i revisar el paper dels sindicats, dues rèmores del franquisme que expliquen per què Espanya crea tants pocs llocs de treball fins i tot quan les coses van bé. Abandonar l'euro facilitaria les coses... a costa de renunciar, almenys per una generació, a comptar-nos entre els països seriosos. No crec que aquest camí ens convingui. Això sí, per poder mantenir la posició sense morir en l'intent ens caldrà ajuda: n'hi hauria prou que Alemanya acceptés una mica d'inflació a la zona euro.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT