11/08/2011

No cal ser independentista

3 min

Des de fa menys d'una dècada s'ha anat introduint en el discurs públic a Catalunya i Euskadi una nova expressió: dret a decidir.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Molts l'han identificat amb el dret a l'autodeterminació, però, ¿és exactament el mateix? Per a molts dels seus defensors i usuaris, el dret a decidir no és més que un neologisme per expressar el de sempre, però amb diversos avantatges. Deixa enrere, com si es tractés d'una operació de lífting, el to marxistoide i la vinculació amb els processos independentistes del Tercer Món que poc tenen a veure amb les realitats occidentals. I, en segon lloc, possibilita una recepció més àmplia, tant entre la ciutadania menys polititzada com entre les noves generacions, no socialitzades en certes lluites ideològiques, a les quals els resulta més comprensible.

No obstant això, una anàlisi més precisa d'ambdós conceptes ens revela diferències substancials que ens poden fer pensar en un canvi de paradigma en les reivindicacions de les nacions sense estat, almenys en l'àmbit occidental. El dret a l'autodeterminació va aconseguir la seva carta de naturalesa amb el famós discurs dels 14 punts del president nord-americà Woodrow Wilson. Pocs mesos abans que se signés l'armistici que donaria fi a la Primera Guerra Mundial, el president Wilson legitimava la modificació de fronteres que tenia en compte les reivindicacions dels pobles (i no només les dels governs). Amb aquest marc es van desmantellar els imperis alemany, austrohongarès i otomà. Després de la Segona Guerra Mundial, el dret a l'autodeterminació se situaria entre els primers articles de la Carta de les Nacions Unides i passaria a legitimar la fi dels imperis colonials, en gran part responsable del creixement exponencial del nombre d'estats al món, que ha passat de poc més de 50 a principis del segle XX als 192 actuals.

El dret a l'autodeterminació va sorgir, doncs, i es justificava en un context de descolonització i conflictes internacionals, amb pobles internacionalment reconeguts com a colonitzats o constitutius d'imperis. L'absència d'una dimensió internacional del conflicte deixava el concepte sense una fàcil aplicació. No és casualitat, des d'aquesta òptica, que quan la secretària d'Estat Hillary Clinton va ser preguntada en una roda de premsa a Brussel·les (06/03/2009) per la posició dels EUA davant les reivindicacions independentistes de catalans, escocesos i gal·lesos, la seva resposta fos: "No interferiré en els assumptes interns de cap país europeu".

El dret a decidir no té res a veure amb tot això. Si analitzem, d'entrada, el seu significat és clar que es tracta d'una reivindicació d'un altre ordre: l'ampliació de l'objecte de decisió democràtic. El que es reclama és que tot pugui ser objecte de decisió democràtica, fins i tot l'organització institucional i els límits político-jurídics d'una comunitat. Quina comunitat? En aquest cas el concepte no es presenta associat a l'existència d'un poble internacionalment reconegut, sinó el que en ciència política s'anomena demos , una comunitat sobre la qual s'aplica alguna regla de la majoria per prendre decisions col·lectives. Una comunitat autònoma és, sens dubte -i sense que, de cap manera, sigui necessari un reconeixement internacional- un demos perquè reuneix una població que exerceix la seva voluntat democràtica d'autogovern, tal com es fa visible, almenys, cada quatre anys, en les eleccions autonòmiques. Un demos que pot reclamar exercir aquesta voluntat més enllà dels límits establerts en un moment donat.

Dels drets històrics dels pobles, que el dret a l'autodeterminació pressuposava, es passa així a defensar la radicalitat democràtica que suposa considerar que res del que pugui afectar una comunitat política, que es revela públicament a través de l'exercici de la democràcia, resta fora del seu abast decisori. Es tracta de defensar la seva sobirania, o com diríem d'algú "la seva majoria d'edat". Com fan tots els sobiranistes, siguin o no independentistes.

El dret a decidir deixa enrere les sempiternes discussions sobre l'existència de la nació o poble . Deixa enrere les discussions sobre si es dóna o no una relació de tracte colonial i s'ancora en la voluntat de decidir. Amb explotació o sense, amb nació o sense.

Avui, els moviments de regeneració democràtica que observem en alguns països i els moviments sobiranistes no presenten gaires punts de contacte. Les seves causes semblen alienes l'una amb l'altra. Tanmateix, el perfeccionament de la democràcia, la millora en els seus resultats i el progrés en la defensa no només dels drets individuals sinó també col·lectius, democràticament expressats, s'han de prendre com la nova base sobre la qual plantejar les reivindicacions, especialment en l'entorn occidental, en favor de la creació de nous estats.

stats