No és el cànon, és qui el reparteix i com ho fa
Aquests dies l'actualitat ens ha posat sobre la taula amb més intensitat que la de costum els avatars de l'economia de la propietat intel·lectual gràcies a la sobtada ocupació de la seu central de la SGAE a Madrid i la imputació d'alts càrrecs de la societat.
La primera reacció del govern espanyol ha estat l'anunci de la supressió del cànon digital que grava aparells i suports vinculats a la reproducció d'informació digitalitzada. El gran remei a una presumpta desviació de fons dels directius de la SGAE consisteix a idear una manera de reduir els ingressos d'aquesta societat, com si així, en disposar de menys diners, en poguessin desviar menys. Brillant, la veritat, sempre agafem el rave per les fulles.
L'economia dels drets d'autor i, en definitiva, el finançament de la creació i de la cultura és un tema que requereix un plantejament una mica més seriós.
Avui, en la societat digital i amb la generalització de la pirateria, el consum cultural ha augmentat fins a cotes impensades, fet sens dubte positiu si tenim en compte que una societat més culta és una societat més justa, amb més criteri i amb més capacitat de progressar. El ciutadà, doncs, ha rebut més valor que mai, amb la petita particularitat que el preu que ha pagat pels béns que ha rebut no l'han cobrat els que els han produït.
És veritat que el consumidor ha contractat una tarifa plana i a més s'ha comprat un ordinador o qualsevol altre dispositiu que li ha permès reproduir el contingut cultural, però també és veritat que aquests diners han anat a parar a les mans dels operadors de telefonia i de les empreses vinculades a l'electrònica de consum i la informàtica, que al cap i a la fi són les que incorporen el cànon digital.
Així doncs, el nou model de societat digital, probablement molt positiu des del punt de vista econòmic, el que ha produït és una transferència de renda des del sector productor de béns culturals (que s'ha empobrit) fins a altres sectors econòmics vinculats a les tecnologies de la informació i la comunicació. Això, lògicament, emprenya qui hi perd.
El cànon digital va néixer per apaivagar els efectes econòmics de la transició a l'economia digital, tot i que no va afectar les operadores de telefonia, veritables facilitadores del canvi de model. El cànon havia de compensar, almenys parcialment, la disminució de la renda dels productors de béns culturals a costa d'escurar una mica més la butxaca dels consumidors. Rascar-se la butxaca no és sempre agradable, però al cap i a la fi el preu pagat pel consumidor per accedir a la cultura era, malgrat el cànon, prou atractiu atès el valor que donava.
La qüestió, no obstant, és si els recursos del cànon anaven finalment a retribuir adequadament els generadors de continguts culturals, i aquí, senyors, és on entra la nostra benvolguda SGAE i la seva manera d'administrar els recursos provinents del cànon i de les exaccions imposades sobre la reproducció i comunicació dels béns culturals.
Al marge de les situacions derivades dels gravíssims fets que se'ls imputen, el problema va més enllà. Concretament, afecta la manera com es distribueixen els recursos entre la miríada d'autors que tenen drets adquirits i la més que probable asimetria de les retribucions dels autors en funció de la seva contribució a la caixa de la SGAE.
Avui en dia existeixen tecnologies -algunes de les quals patentades per empreses catalanes- que permeten assignar amb graus d'exactitud molt raonables els temps de reproducció de les obres musicals de cada autor als diferents mitjans de comunicació, de manera que s'afavoreix una distribució més justa i acurada dels drets d'autor i sobretot fa emergir les quotes que pertoquen als autors menys mediàtics. I aquestes eines no s'utilitzen a la nostra SGAE, i no s'utilitzen perquè el sistema de govern de la SGAE és el que és, i és el que acaba permetent que passin coses com les que presumptament han passat. Senyors, no és el cànon, és qui el reparteix i com ho fa.
