Publicitat
Publicitat

OBLADI - OBLADA

"No canviem mai"

Julio Manrique. 38 anys. Actor i director. Parla ràpid i en cadena. Permeable i generós. No és nostàlgic però sí sentimental. Somiador. Tossut. Indecís. Temperamental però gens despòtic. No tornaria enrere i li agradaria ser menys exigent. Creu en l'amor per sempre i a atrevir-se a dir no. Té poca memòria immediata però molta memòria textual. Dirigeix el Teatre Romea i prepara l'obra Incendis a les ordres d'Oriol Broggi.

Amb la pistola a les mans parlem d'actes imperdonables. Bang. Són les 3 i dinem a Gràcia. Cabells desordenats, ulls vius, àvids. El Julio marca el compàs d'una conversa curta però plena: respostes segures, extenses, sinceres. Pocs dubtes, algun somriure. Tenim poc temps, disparo: ¿l'oblit és l'únic perdó i la millor venjança? No. El perdó és recordar i perdonar. Té premi, el perdó? El perdó és el premi en si, de la mateixa manera que la rancúnia és el càstig: quan odies et sents fatal, perquè no et suportes a tu mateix.

EGO I DIABLE. Se sap bé i parla en cascada: poques pauses, moltes subordinades. No s'encalla. Per a què serveix el teatre? Per fer màgia. I teràpia? També: com tots els oficis artístics. Fora de l'escenari, n'has fet ? Sí, 4 anys i mig: m'agradava molt. Què vas aprendre? Que no canviem mai, però que podem modificar el punt de vista. Què t'agradaria desaprendre? M'agradaria saber desmuntar l'ego: és un mal conseller. Com vas tu d'amor propi? Bé: recordo que un professor em va dir: Tu tens molt amor propi, però el tens al cap i l'has de baixar al cos. Somriu -conscient de l'efecte del seu somriure- i segueix: La vida és molt cabrona, està bé tenir ego, però l'has de col·locar bé. On? Confiant profundament en tu mateix. No dubtant? La confiança no consisteix a tenir posicions molt rígides, la confiança és dir: ahir pensava allò, però avui penso això i no passa res.

TRENTA I QUARANTA. Té pinta de bandarra però no en té un pèl. Vida ordenada, tot a lloc. Què fas ara que no feies abans? Planificar: tenir dos nens no et permet improvisar. Té una pissarra gegant a casa i una sensibilitat artística a destacar: tothom parla de tu com el relleu generacional. Amb 38 anys tampoc ets tan jove, no? No. Però en aquest país passa això: en els àmbits artístics i culturals ets jove fins als 45. Ara ens fem grans més tard i anem vestits com els nostres fills: tot s'ha dilatat. Està sobrevalorada la joventut? Potser sí. L'hem mitificat i en el fons tampoc és tan important: és una cosa passatgera, inevitable. Com portes fer anys? Bé. Els 30 se'm van posar de collons. I els 40, com els encares? No em fan tanta gràcia: els trenta són la meva edat.

TÒPICS I MENTIDES. Mira el rellotge, el temps apressa. Julio, fas sempre el que vols? No, però m'agradaria: sóc una mica tossut. ¿Per això et vas fer director? Segurament i espero que ho aprengui a fer bé, perquè manar es pot fer bé, malament o fatal. ¿Et segueix interessant la interpretació? Sí, cada cop més. Fent de director, el respecte per l'ofici i pel teatre encara ha crescut més. Carrega't un tòpic dels actors: Que són grans mentiders. En el fons, els actors saben enganyar tan poc que necessiten pujar en un escenari per resultar convincents. I, a més, quan pugem a l'escenari és per dir la veritat. No per dir mentides.

AMOR I TEMPS. Recta final, preguntes incòmodes: recordes el teu primer amor? Sí, els primers amors no s'obliden. Recordes el segon? Sí. El tercer? També. Els recordo tots. Quantes vegades t'has enamorat? Quatre: d'això n'estic segur. Tots els amors són iguals? No. Tots són molt diferents. Què tenen en comú? Amb el temps veus com hi ha pautes que es repeteixen. Quin denominador comú tenen els teus? Riu -ets una cabrona- i avança amb elegància i discreció: Totes compartien unes pautes d'estructura familiar similar. Marca el primer i últim silenci de la conversa i ho acaba en sec: I no t'explicaré quines.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT