No ens podem dissoldre
DERROTA. Cal repetir sempre, i no descuidar-se’n mai, que ETA ha estat la causa d’un enorme sofriment per les seves accions criminals durant dècades. Cal reiterar també que el PP, igual que el PSOE, ha patit aquest dolor en la seva pròpia carn, veient morir molts companys desarmats, d’un tret al cap sovint disparat per l’esquena. I, finalment, cal reconèixer que si ETA ha deixat d’actuar, i finalment ha acceptat desarmar-se, ha estat per la pressió policial, pel seu progressiu isolament, i perquè la seva acció violenta no ha conduït a cap avenç polític concret. Ras i curt, ETA ha hagut d’assumir una derrota militar -per dir-ho en el seu propi llenguatge- i aquesta derrota no la pot disfressar cap gran discurs sobre preteses reflexions internes i canvis d’estratègia de la seva direcció o dels seus militants.
OTEGI. Dit això -dit i repetit-, cal recordar que l’esquerra independentista basca ha fet amb fermesa un camí cap a la lluita estrictament política i un reconeixement de la maldat intrínseca de la violència. Potser l’ha fet massa tard, i utilitzant un llenguatge que no és el que alguns voldrien; però l’ha fet amb totes les conseqüències, en una decisió no exempta de riscos, que cal atribuir sobretot al coratge d’Arnaldo Otegi. Davant d’això, el govern espanyol només ha sabut oposar-hi revengisme, orgull mal entès i una falta de cintura impròpia d’un govern democràtic adult. N’hi hauria hagut prou gestionant amb intel·ligència la situació dels presos i, sobretot, no intentant apartar Otegi de la vida pública. Així, la fi d’ETA hauria arribat abans, i s’haurien evitat riscos innecessaris de recaiguda. Cal recordar que Otegi ha passat gairebé set anys a la presó per un delicte estrictament polític (i ara mateix continua inhabilitat), mentre que els implicats en la guerra bruta o fins i tot en el colpisme han estat indultats l’un darrere l’altre.
DEMOCRÀCIA. Hi ha una tercera reflexió que ateny la situació política catalana. Quan ETA matava, se solia dir a l’estat espanyol que “en ausencia de violencia se puede hablar de todo ”, un principi democràtic que s’ha vist desmentit pels fets. Per justificar-ho, l’exministre Jaime Mayor Oreja continua dient que el procés català és, de fet, la plasmació dels plans d’ETA (com quan Ángel Acebes va gosar dir que ETA tutelava l’Estatut del 2006). Lamentablement, la dèria del PP ha estat sempre vincular violència i independentisme, la qual cosa és una falta de respecte als vius i als morts. També als seus morts. La lluita contra el terror no es pot utilitzar amb finalitats polítiques. Per a molts dirigents del PP, semblaria que la unitat d’Espanya és un valor superior a la pau i el respecte a la vida humana. I a Catalunya, en aquest sentit, els populars tenen un problema: al sobiranisme català no li poden dir que es dissolgui, ni que entregui les armes. Només li poden dir, a les bones o a les males, que renunciï als seus objectius polítics. I recordar-li, com Cebrián, que en ausencia de violencia la Guàrdia Civil continua existint.
