No estem sols

EM FASCINA la capacitat de les grans ciutats per fer-te sentir sol. Sembla que les persones s’hi anul·lin per excés. Si en un lloc sou només dos, notes la presència de l’altre, però entre milers et pots aïllar com si no hi hagués ningú. Els auriculars i la mirada ajupida i dependent de la pantalleta han extremat aquesta actitud tan aïllada dels altres, encara que físicament cada colze teu fregui un tros de cos d’una altra persona.

Al metro m’impressiona aquest fenomen, si tinc moral per posar-hi mirada antropològica. I m’irrita profundament, perquè té extrems d’un egocentrisme egoista i egòlatra, quan em perjudica com a ciutadà. Vas caminant en fila índia i el de davant s’atura de cop, per escriure un whatsapp, totalment aliè a la molèstia i inoportunitat del seu cos aturat en sec en un embús humà. La persona que aconsegueix entrar al vagó frena en sec arran de porta quan ell ja és dins, com dient: ara que ja hi sóc jo no cal que hi entri ningú més. I si li intentes suggerir que vagi més enllà per fer espai ho ignora, es planta amb actitud de “No passareu”, perquè li és més còmode ser a prop de la porta. Sorprèn perquè tots som víctimes i botxins alhora, potser en el pròxim canvi de línia de metro serà un altre el que no el deixarà entrar a ell. De fet veus vagons als quals és impossible accedir perquè la porta és a vessar mentre al passadís s’hi està ample: l’instint col·lectiu de repartir-nos va desapareixent. És una insolidaritat absurda i primària perquè és contra persones exactament iguals que tu en les mateixes circumstàncies. I crec que és del tot inconscient. En el sentit que no pensem que si tothom fes allò seria un caos absolut, i en el sentit de l’absoluta inconsciència que suposa un menyspreu per l’altre que acaba sent contra tu mateix, perquè en el fons acceptes que el tracte que ara dónes amb tanta indiferència el rebràs amb la mateixa dosi de resignació d’aquí cinc minuts.