Publicitat
Publicitat

No a la guerra

Qui ha dit que els que fa anys cridaven "No a la guerra" ara defensen la intervenció de l'anomenada coalició contra Líbia? El fet que només Izquierda Unida i Bloque Nacionalista Galego hi hagin votat en contra no vol pas dir que tot el país estigui a favor del que han votat els seus representants al Parlament de l'Estat. Ni que ho estigui amb la resolució de les Nacions Unides que autoritza l'acció de guerra de la coalició que vol presidir Sarkozy -dalt d'un vaixell de guerra a la manera d'un nou Napoleó-. Sí, es un argument, però les Nacions Unides no sempre l'encerten, recordem si no els cinc milions de vacunes contra la grip A que una de les seves organitzacions, l'OMS, ens va fer adquirir basant-se en un error d'informadors o de fabricants, o ves a saber de qui, de les quals no se'n varen fer servir ni un trist 9%. Lula da Silva, que ha condemnat l'agressió militar, diu: "Si les Nacions Unides tinguessin una representació del segle XXI i no del segle XX, en lloc d'enviar-hi un avió a bombardejar hi haurien enviat el secretari general a conversar".

El "principi de la responsabilitat de protegir" adoptat a l'Assemblea General de les Nacions Unides el 2005 és el principi en què s'empara la coalició per justificar i legalitzar la seva agressió contra Líbia, on el dictador Gaddafi massacrava una població que demanava més llibertat i més democràcia. És cert que ho està fent, però no és d'ara; Gaddafi ja ho feia quan va plantar la seva tenda als jardins del Pardo, quan va rebre la Llave de Oro de l'Ajuntament de Madrid, quan el va visitar el rei d'Espanya, o quan s'abraçava amb els líders de tots els països d'Europa dels quals rebia armes i amb qui signava contractes milionaris. Era l'època de les belles amistats i no importaven llavors, tot just fa quatre dies, la persecució i les víctimes de la dictadura. Com tampoc importen ara les persecucions, empresonaments, assassinats de milers de ciutadans de Guinea Equatorial perquè ara som amics del seu milionari dictador, que manté el país en la misèria però amb qui, com ha dit el senyor Bono en una recent visita de bona amistat, "tenim amb ells més coses que ens uneixen que no pas que ens separen", i per això ja no compta el "principi de la responsabilitat de protegir" que tan bé ens va per defensar l'agressió contra Líbia.

Si tan amics de Gaddafi érem, ¿per què abans de bombardejar el país, matant encara més gent, no es van cancel·lar els enviaments d'armes i no es van anular els milers de contractes establerts perquè Líbia rebés -a canvi de petroli, naturalment- altres productes que necessitava? Els que estan contra la guerra defensen que no s'hi ha d'anar fins que no s'hagin esgotat totes les vies d'entesa i les possibilitats de solucionar el problema pacíficament.

Perquè si no es busquen solucions i es va directament a llançar míssils, tot fa pensar que l'objectiu no és salvar vides, sinó un altre. Ho va dir ben clar el congressista dels Estats Units Ed Markey a la cadena MSNBC el 22 de març: "Bé, som a Líbia pel petroli. I crec que tant el Japó i la tecnologia nuclear com Líbia i la nostra dependència de la importació de petroli posen de manifest una vegada més la necessitat dels Estats Units de tenir un programa d'energia renovable en el futur". Per més que ens repeteixin que l'Iraq i Líbia no tenen res a veure, el petroli és el seu denominador comú.

Si Bahrain o el Iemen, on les forces policials dels respectius dictadors han massacrat igualment la població, tinguessin petroli, aquesta coalició internacional (que no sembla pas tan representativa del món democràtic com voldrien en no comptar ni amb Rússia, la Xina, Alemanya, Turquia i l'Índia ni amb la majoria de països de l'Amèrica Llatina) potser també s'hauria aferrat a les matances per intervenir, cosa que de moment no ha fet per més que esgrimeixi amb tanta passió el "principi de responsabilitat de protegir", com tampoc no va moure una pestanya pels egipcis amb el seus gairebé mil morts ni molt menys quan el 2008-2009 Israel va perpetrar la matança de Gaza provocant més de 1.500 víctimes mortals, ni ho fan mai amb el vilipendiat Sàhara.

Tampoc no entenem com és que els manifestants d'Egipte i Tunísia no tenien armament de cap mena i en canvi els de Líbia han estat capaços de mantenir a ratlla el dictador fins que ha arribat la coalició. Qui són els manifestants de Líbia? Deu ser veritat que són els líders de les tribus dominades per Gaddafi, i certes organitzacions que compten amb el suport de la CIA? Si no és així, no s'entén com els serveis d'intel·ligència dels Estats Units i d'Europa no tenien noticia del que es preparava. Igual que els governadors del Banc Central Europeu i dels Estats Units o d'Espanya, que tampoc no varen preveure la crisi que encara patim. I ens preguntàvem: què amaguen, què saben, què hi guanyen, a qui obeeixen?

Tot plegat és profundament sospitós. El que veiem no es correspon amb el que ens expliquen. No és estrany, doncs, que tornem a sentir una altra vegada "No a la guerra".

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT