08/04/2012

No hi ha prou inflació

4 min
No hi ha prou inflació

Fa pocs dies, Alan Greenspan, expresident de la Reserva Federal, va sortir en defensa del seu successor. Els atacs dels republicans contra Ben Bernanke, deia a The Financial Times , són "totalment inadequats i destructius". Té tota la raó, i és una de les poques coses que el vell mestre ha fet bé aquests últims anys.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Però ¿per què són tan destructius els atacs contra Bernanke? Al cap i a la fi, als Estats Units ningú està ni pot estar exempt de rebre crítiques, i menys que ningú els que -com el president de la Reserva Federal- per la mateixa naturalesa del seu càrrec tenen un poder immens per millorar o empitjorar la nostra vida. I tot i que hi ha una innegable brutalitat en la campanya contra la Reserva Federal -en la qual destaca el governador Rick Perry i la seva advertència que el president d'aquesta institució tindria una acollida molt desagradable si visités Texas-, les males maneres dels crítics no són, sens dubte, el tema més important.

No, la veritable raó que explica per què els atacs de la dreta contra Bernanke són tan destructius és que són un intent d'intimidar la Reserva Federal perquè faci exactament el que no ha de fer. Els atacants volen que la Reserva Federal premi el fre quan el que ha de fer és prémer l'accelerador; volen que ofegui la recuperació quan el que ha de fer és actuar molt més per accelerar la recuperació. En el fons, el que la dreta vol és que la Reserva Federal s'obsessioni amb la inflació, quan el cert és que seria millor que parés menys atenció a aquesta qüestió i es fixés més en l'atur. De fet, una mica més d'inflació seria una cosa bona, no pas dolenta.

D'acord, ja sé que a hores d'ara molts lectors estan indignats. Però tingueu paciència, i anem a pams.

En primer lloc, parlem de l'obsessió de la inflació: ja fa com a mínim tres anys que economistes, experts i polítics de dretes ens avisen que està a punt d'arribar una inflació galopant, i no l'han encertat ni una sola vegada. ¿Recordeu les diatribes de l'any passat, més o menys per aquesta època, sobre "la devaluació del dòlar"? ¿Recordeu el menyspreu amb què van tractar Bernanke la primavera passada, quan va afirmar que l'augment de la inflació d'aleshores era només un efecte passatger del preu de la gasolina i que aviat desapareixeria? Doncs bé, Bernanke tenia raó. Ara la inflació torna a estar una mica per sota del 2%, que és l'objectiu que s'havia fixat la Reserva Federal.

Ara bé, la Reserva Federal té, per llei, un doble mandat: a més de preocupar-se de l'estabilitat dels preus, també ha de vetllar per la plena ocupació. I mentre que més o menys tenim estabilitat de preus, no ens acostem ni de lluny a la plena ocupació. Això vol dir que la Reserva Federal no s'excedeix en les seves actuacions, sinó que es queda curta. De fet, això és exactament el que afirmen alguns representants de la institució, com ara Charles Evans, president del banc de la Reserva a Chicago.

Sens dubte, unes polítiques més agressives de la Reserva Federal per combatre l'atur potser farien pujar la inflació per damunt d'aquest objectiu del 2%. Però recordeu el doble mandat: si la Reserva Federal es nega a córrer el més mínim risc pel que fa a la inflació malgrat els desastrosos resultats en l'àmbit de l'ocupació, incompleix els seus propis estatuts. I a més, ¿seria tan terrible un augment de la inflació fins al 3% o el 4%? Ben al contrari, gairebé segur que seria una ajuda per a l'economia.

¿I això per què? D'una banda, gran part del sector privat continua paralitzat per l'excés de deute acumulat durant els anys de la bombolla. El pes d'aquest deute és, sens dubte, el principal llast per a la despesa privada i el factor que més contribueix a perpetuar la crisi. Una inflació modesta, però, reduiria aquest deute -en rebaixar-ne el valor real- i contribuiria a promoure la recuperació del sector privat que tant necessitem. De l'altra, altres franges del sector privat (com gran part del món empresarial nord-americà) oculten un munt de diners en efectiu. La perspectiva d'una inflació moderada faria menys atractiva l'ocultació de diners, cosa que estimularia la inversió i contribuiria també a promoure la recuperació global.

En resum, la Reserva Federal, en lloc de témer un augment de la inflació provocat per la intensificació de les mesures contra l'atur, hauria de veure amb bons ulls aquesta perspectiva. I això em porta de nou als atacs dels republicans i els seus efectes dissuasoris sobre la Reserva Federal.

És cert que a Bernanke li agrada insistir que ell i els seus col·legues no es deixen influenciar per la política. Però aquesta afirmació és difícil d'encaixar amb les accions de la Reserva Federal, o, més aviat, amb la seva inacció. Com han assenyalat molts observadors, les mateixes previsions d'aquesta institució indiquen que, tot i que les coses han millorat una mica últimament, encara ens esperen uns anys de baixa inflació i elevat percentatge d'atur. Atesa aquesta perspectiva, incrementar la "flexibilització quantitativa", que és ara la principal eina de la política de la Reserva Federal, hauria de ser una cosa òbvia. Però les actes d'una reunió del 13 de març publicades fa poc demostren que es decanta per no fer res, a menys que la situació empitjori.

Així doncs, ¿què és el que passa? Crec que els membres de la Reserva Federal -tant si ho reconeixen com si no- se senten intimidats, i que els treballadors nord-americans estan pagant el preu d'aquesta por.

stats