Roger Cohen
21/01/2012

No ho facis, Bibi

4 min

The New York TimesFa poc, un ambaixador israelià va preguntar a un ambaixador dels EUA a Europa què es podia fer per millorar les males relacions entre el primer ministre Benjamin ( Bibi ) Netanyahu i el president Obama. La resposta va ser: "De tant en tant, dir gràcies". L'ambaixador nord-americà va afegir-hi un parell de comentaris: "Potser, de tant en tant, preguntar al president dels EUA si li cal res. I sobretot no interferir durant el procés electoral".

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La resposta abrupta reflecteix la ràbia d'Obama per un seguit de coses: el fet que Netanyahu ha anat massa lluny en un Congrés nord-americà dominat pels republicans i en què ell és la nineta dels seus ulls; la ingratitud de Netanyahu davant el ferm suport dels EUA, que inclou el veto de l'any passat a una resolució de l'ONU contra els assentaments i l'oposició a l'intent unilateral de Palestina d'obtenir el reconeixement de la condició d'estat; les tàctiques dilatòries de Netanyahu, que reflecteixen la convicció que Obama segurament serà un president d'un sol mandat, i la negativa de Netanyahu a aturar la represa de la construcció d'assentaments per facilitar les negociacions de pau.

Jo hi afegiria encara un altre consell per a Netanyahu, si vol millorar la seva relació disfuncional amb Obama. I ho hauria de voler, perquè els israelians saben prou bé com funcionen les coses als Estats Units i per tant seran reticents a reelegir un primer ministre que ha enverinat les relacions amb Washington. El consell és: no atacar l'Iran aquesta primavera ni aquest estiu.

Netanyahu té la temptació de bombardejar l'Iran durant els pròxims mesos per fer retrocedir el fosc programa nuclear d'aquest país i, malgrat una trucada d'Obama de dimecres passat i els missatges del secretari de Defensa nord-americà, Leon Panetta, no ha volgut assegurar als Estats Units que no ho farà. Un seguit de factors que tenen a veure amb l'Iran i amb els Estats Units inclinen Netanyahu a moure's aviat.

El primer és el convenciment israelià que l'Iran és a prop de la irreversibilitat en diversos processos necessaris per fabricar una ogiva nuclear, des de l'enriquiment de l'urani fins als mecanismes disparadors. L'inici de l'enriquiment a les instal·lacions subterrànies de Fordow, a prop de Qom, ha agreujat aquestes preocupacions, com ho ha fet també el to bel·licós de la resposta iraniana a les sancions que amenacen les seves exportacions de petroli.

A més, hi ha un càlcul relatiu a la política nord-americana. Un atac israelià uns mesos abans de les eleccions nord-americanes del novembre deixarien Obama sense gaire marge de maniobra. Obama no estaria en posició de mostrar-se molest tenint en compte el fort pes del lobi proisraelià, la importància del vot jueu a Florida i el suport obsequiós que un bombardeig israelià obtindria de l'oponent republicà, segurament Mitt Romney.

En canvi, si fos reelegit i en el seu segon mandat Israel actués pel seu compte, Obama tindria prou marge per demostrar el seu descontentament. La consciència que Obama podria guanyar pesa a Jerusalem.

Netanyahu sempre s'ha presentat com l'home que s'interposa entre l'Iran i la bomba, i és procliu als cops escènics. Israel ja va actuar pel seu compte en afers del mateix estil quan va bombardejar una instal·lació nuclear siriana l'any 2007. Actualment, mentre Panetta diu "la nostra línia vermella amb l'Iran és que no desenvolupin armes nuclears" els israelians consideren que desenvolupar la capacitat nuclear ja és un fet inacceptable, fins i tot si no fabriquen cap arma. En aquesta discrepància s'hi amaga un perill.

No s'hi acosti, senyor Netanyahu. Seria un error terrible. Triar entre els Estats Units i l'Iran és ben fàcil. Un és una gran potència i un amic essencial. L'altre és una societat violenta i explosiva que ha jugat amb un programa nuclear durant decennis i que té com a aliat més proper Síria, que està en una situació límit.

El somni d'Israel seria que els Estats Units els fessin la feina i executessin els bombardejos o que, si més no, hi col·laboressin: aquesta raó explica que Israel no aclareixi les seves intencions. Però llevat d'una provocació iraniana descarada, com ara bloquejar l'estret d'Ormuz, això no passarà abans del novembre.

En un any electoral i amb la intel·ligència nord-americana convençuda que l'Iran de moment no està construint una bomba, Obama no farà que el preu del petroli es dispari ni provocarà una nova onada antiamericana. Bona part de la seva presidència ha consistit justament a sortir de les guerres i a alliberar el país de l'hostilitat islàmica.

Netanyahu va dir fa uns dies que "per primer cop" ha observat certa "vacil·lació" a l'Iran a conseqüència de les sancions. Tot i això, va reclamar "una declaració clara" dels nord-americans que digui que "actuaran militarment" si les sancions no donen resultat. Alhora, el vice-primer ministre rondinava dient que els resultats de les sancions han estat decebedors.

Vet aquí el balanç: un atac israelià faria que l'Iran s'unís en la fúria, segellaria la república islàmica per una generació, fonamentaria el règim sirià, radicalitzaria el món àrab en uns moments delicats de transició, inflamaria Hezbol·lah a la frontera libanesa, impulsaria Hamàs, posaria en perill les tropes nord-americanes a la regió, esperonaria el terrorisme, dispararia el petroli a les altures, desencadenaria mecanismes que podrien conduir a una guerra regional, oferiria un salvavides a l'Iran en el moment que Europa està a punt de deixar de comprar el seu petroli, afegiria un país persa al desig de venjança àrab contra Israel i, tot plegat, per fer retrocedir les ambicions nuclears de l'Iran com a molt dos anys. Prometedor, oi?

El general Martin Dempsey, cap de l'estat major de l'exèrcit nord-americà, visitarà aviat Israel. Netanyahu l'hauria d'escoltar, retirar el seu dit del disparador iranià i adonar-se que el destí d'Israel depèn més de Ramal·lah que no pas de Teheran.

stats