Publicitat
Publicitat

No és una intervenció ordinària

Quaranta-vuit hores després del seu inici, l'acció militar contra el règim de Gaddafi està envoltada de dubtes i preguntes fonamentals sobre el grau de suport regional i l'objectiu estratègic de les operacions. La Lliga Àrab s'ha desdit de les seves crides inicials a instaurar una zona d'exclusió aèria i ara es distancia dels atacs generalitzats a les instal·lacions líbies. Diumenge, l'almirall Mike Mullen, cap de l'estat major conjunt dels exèrcits dels Estats Units, no va voler determinar públicament l'objectiu final concret de l'acció militar. Hi ha alguna cosa més en joc que l'èxit d'una acció militar contra un oponent militar feble. Havent pres la decisió arriscada i perillosa d'anar a la guerra amb el coronel Muammar al-Gaddafi, Occident ha contret amb el moviment de reforma àrab -més extens i molt més determinant des del punt de vista estratègic- un deute que només pot arribar a bon port amb la fi d'aquest règim.

La decisió presa per l'OTAN d'intervenir contra l'intent del règim libi d'esclafar una rebel·lió popular per la força bruta és admirable per moltes raons: la voluntat de donar socors a una població civil llargament reprimida en un moment crític; el compromís, tot i que difuminat, de reforçar efectivament les declaracions permanents sobre "responsabilitat de protegir" i de "mai més" que caracteritzen l'actuació de les Nacions Unides amb una acció militar, i el reconeixement del fet que permetre al coronel Gaddafi reafirmar la seva autoritat servint-se de la força bruta encoratjaria altres autòcrates a triar el camí de la repressió en comptes del camí de la reforma.

Fins i tot ara que s'estan revisant els precedents de Bòsnia, Ruanda i Kosovo per extreure'n lliçons tant d'acció com d'inacció, és fonamental que reconeguem que aquesta no és pas una intervenció ordinària.

En primer lloc, si en alguna cosa estarien d'acord tots els que ho han estudiat és a reconèixer que mai no n'hi ha prou només amb les resolucions i que una acció sense prou contundència pot ser pitjor que no fer res en absolut. Poques vegades s'ha emprès una campanya militar amb uns objectius finals tan indeterminats i amb tantes advertències relatives al que la intervenció no persegueix (canviar el règim) i al que no comportarà (l'ocupació del territori). Malgrat l'impacte i la impressió que imposa la potència de l'arsenal militar de l'OTAN, sens dubte Gaddafi, com tothom, ha copsat la manca de decisió estratègica.

En segon lloc, el marc general del moviment reformista àrab més important dels últims cinquanta anys exigeix una valoració més acurada del preu a pagar per un fracàs. Un aspecte essencial (tot i que encara subestimat) dels aixecaments que s'han estès des de Tunísia fins a Egipte, el Iemen, Bahrain i fins i tot l'Aràbia Saudita ha estat l'afany nacionalista de recuperar la dignitat i l'orgull dels quals els homes i les dones d'aquestes regions han estat brutalment privats durant dècades, sota els dictats de governs autocràtics políticament infantilitzants. Els egipcis com a egipcis (no com a àrabs, musulmans o coptes) van alçar-se en defensa del futur i del passat del seu país.

Refer els seus països per convertir-los en societats representatives, modernes i productives amb igualtat de drets entre homes i dones serà una tasca molt exigent per a la pròxima generació de governants. Un altre enfrontament cruent i dilatat amb Occident podria proporcionar als autòcrates àrabs l'excusa perfecta per canviar de tema: allunyar del punt de mira la seva pròpia il·legitimitat i corrupció i actuar sota la bandera d'un sentiment nacionalista tan fort com el desig de ser lliures.

Tot el que hem dit no pretén negar la validesa moral i estratègica de la intervenció; però en la mesura que mostra l'abast de l'aposta que comporta una guerra contra el règim de Gaddafi, sí que pretén mostrar quin és l'únic resultat que garanteix tant l'objectiu de la llibertat dels libis com el de la continuació del moviment reformista àrab: la caiguda immediata del règim a Líbia del coronel Gaddafi.

Hi havia moltes raons per creure, davant la perspectiva de començar una altra guerra al món àrab, que l'estratègia correcta era la de la prudència; però havent optat per intervenir en un moment de canvis i agitacions sense precedents entre les societats i els països àrabs, Londres i Washington han assumit la responsabilitat d'una lluita que va molt més enllà de les ciutats de Bengasi i Misurata.

George W. Bush i Tony Blair valorarien la ironia del fet que derrocar el coronel Gaddafi sense fer ús de les tropes terrestres occidentals segurament demanarà molta més sort que qualsevol altra guerra anterior. No es tan fàcil oblidar-se del fantasma de l'Iraq.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT