Publicitat
Publicitat

No jugueu amb els mots

Amesura que s'agreuja la crisi es va trencant el fràgil equilibri entre la retòrica i els fets. D'aquest equilibri la classe política n'ha viscut durant dècades, però la gestió de la realitat amb ambigüitat controlada s'acaba quan no queda res per gestionar. El PSC s'enfonsa al sorramoll de la indefinició, que també és una manera de definir-se. I CiU deixa anar globus sonda per trobar la fórmula retòrica que capti les emocions del moment. Després de les grans mobilitzacions ciutadanes s'ha vist empesa a parlar d'estat propi. Sap que les apostes han pujat el valor de la partida, però no mostra la seva carta. ¿Qui sap què en queda del concepte d'estat un cop passat per la seva fàbrica d'eslògans? Clar i català, per obtenir l'estat propi caldria passar del vague dret a decidir al jurídicament comprensible dret a l'autodeterminació . Però CiU ens té avesats a imaginar horitzons ambiciosos que després es queden en reivindicacions a la mida dels grups de pressió, que són en realitat els que decideixen l'agenda.

Què vol dir estat propi en boca de CiU? Cal preguntar-s'ho perquè aquest serà molt probablement el nucli del programa amb què CiU buscarà la majoria absoluta. I no ens enganyem, en política el mot és la cosa. Per això el Tribunal Constitucional no va tolerar el mot nació ni al preàmbul de l'Estatut. Sovint creiem que els mots són accessoris i imaginem una ontologia de pures coses-en-si kantianes; però és en els mots que s'aguanta l'entrellat de la comunicació i la relació humana i és a través dels mots que ens apropiem de coneixements dels quals no tenim experiència directa. Si som de la màniga ampla amb els mots, la realitat se'ns esmuny.

Massa sovint els noms han estat la panòplia de l'escenificació d'un poder fictici. Autonomia, govern, cambra catalana, sobirania compartida i un llarg reguitzell d'intents d'anomenar la cosa, que no era tal cosa sinó autèntiques filigranes per fer acceptar, dintre i fora de l'Estat, l'excepció catalana. Perquè no ens enganyem a nosaltres mateixos repetint el tòpic que l'estat nació ja no té sentit al segle XXI i que en podem prescindir tot salvant els mobles d'un edifici en ruïnes. Convinguem, si voleu, que el raïm està verd i menystinguem els estats nació des d'una afectada superioritat de gent avançada i moderna. Però els organismes que regulen l'ordre internacional no reconeixen excepcions subestatals, per més adjectivades que estiguin. Un estado libre asociado o un freistaat no parlen de tu a tu a cap govern. El mot lliure , que exhibeixen al seu nom oficial, és, al contrari, la marca de la seva supeditació a una instància més alta.

En política, la confusió d'intencions és una manera de generar ignorància. No s'hi val a excusar-se defensant que cal actuar a l'ombra. Això ja ho fan els poders fàctics. Els polítics es deuen a les persones, les emocions i els desitjos de les quals apel·len tothora. No perquè hagin de deixar-se arrossegar per desitjos i emocions, sinó perquè fer política de debò implica convertir emocions i desitjos en coneixement. L'autodeterminació i la construcció de l'estat comencen amb un cop d'ull precís a la realitat per obrir camins d'acció eficaç. Si es prioritzen les emocions, la societat es divideix fatalment. Dividida pel desig, Catalunya serà infal·liblement pastura dels seus dominadors. Si en canvi s'insisteix en els fets, en les dades incontestables, la divisió es fa més difícil, tan difícil i absurda com discrepar sobre la palangana de barber que Don Quixot es posa al cap. Pensar que les persones, amb la informació a la mà, es posicionarien contra el seu benestar i el futur dels seus fills és menystenir-les. Per això em sembla gratuït l'argument que prediu que molts catalans no voldrien la independència perquè se senten emocionalment lligats a Espanya. Què vol dir emocionalment ? L'endemà de la independència Espanya encara serà on és ara i qui se senti emotivament implicat en aquella nació veurà que pot seguir sentint-s'hi. Però el més versemblant és que amb la independència les emocions s'assosseguin, havent desaparegut la tensió entre dominació i rebel·lió i encetat l'etapa del respecte.

Cada cop són més els que saben que construir l'estat no adjectivat és l'única reforma que convé a Catalunya. Però aquesta constatació, que avui ja és racionalment inqüestionable, no es precipitarà en realitats pel sol fet d'insistir-hi. Els que dominen l'Estat actual dominen també les eines de la reforma; els darrers dos anys n'hem tingut l'evidència aclaparadora. Per tant, el canvi vindrà, si ve, d'aquells que no veuen representats els seus interessos en els òrgans de decisió estatal, i vindrà, si ve, de la seva capacitat d'imprimir un ritme de canvi que no puguin ignorar els poders fàctics i els seus òrgans de creació i modificació de l'opinió.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT