Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

No és just veure morir els alumnes

Quan tens alumnes, i subratllo el verb tenir , a banda de la implicació professional n'hi ha una d'emocional, de generacional. Saps que els bons, els espavilats, els talentosos, els que tenen empenta, tenen molts números per sortir-se'n, i esperes i desitges que sigui així, i saps que tard o d'hora te'ls trobaràs a la feina. Et quedes amb la cara dels que et cauen bé, en recordes el nom, tens ganes de celebrar els seus èxits. Ahir al matí vaig llegir que havia mort Pau Albornà, i vaig obrir amb por la notícia, desitjant que no fos aquell Pau Albornà a qui donava ràdio creativa de quart, a Blanquerna, fa tres o quatre cursos. Ho era. Als 25 anys, d'accident de moto. Veus morir un alumne i entens de cop que no estem preparats per assumir que se'n vagin els de les generacions de sota, tant que costa acceptar que ho facin els de sobre, que ens fan de tallafoc. El meu xoc d'ahir va ser anar descobrint, massa tard, que les coses li anaven bé, vaig anar tenint notícies seves llegint blogs de gastronomia, comentaris de cuiners, condols del món casteller. Vaig saber més coses d'ell, l'empresa de la mare, el seu món, la seva feina, l'estima que generava, just al moment que descobria que ja no hi era. Em va quedar al cap el record d'una mirada còmplice, era dels que a les vuit del matí, hora dura per fer i rebre classe, ho posava fàcil. Dels que no oblides.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT