Publicitat
Publicitat

¡No me jodas, Rafa! / Massa catalana

"¡No me jodas, Rafa!"

Rafa Guerrero, el linier que fa quinze anys va afavorir el Barça al camp del Saragossa, encara arrossega la seva pena. Aquelles paraules a cau d'orella de Mejuto González ("Ha sido el 6, penalty y expulsión") se les vol fer perdonar ara liderant el clam perquè Gerard Piqué sigui sancionat amb dos partits per perdre temps i buscar -amb poca traça, reconeguem-ho- la cinquena targeta groga, que li assegura que podrà jugar al camp del Madrid el dia 10. Avui sabrem amb quants partits el Comitè de Competició sanciona Piqué. Xabi Alonso, del Madrid, sí que jugarà contra el Barça perquè va veure la cinquena groga amb una puntada al rival. Piqué, perdent temps. És més condemnable deixar passar l'estona que fúmer una coça al contrari? El comitè ha de sancionar el que dissimula millor o el que incompleix el reglament? Que a Barkero, del Llevant, que toca la pilota amb la mà per rebre la cinquena groga, no se'l sancioni i a Piqué sí, més enllà del greuge comparatiu, demostra que el comitè decideix sobre les capacitats actorals dels futbolistes. En aquest sentit, la realització televisiva que va enxampar l'àrbitre Pérez Lasa rient obertament de l'actuació indolent de Piqué ha fet que la comèdia fos completa i agafés una altra dimensió. Tres minuts abans, el mateix àrbitre basc -que s'infla com un gall de panses quan pot ser protagonista- va ensenyar també la groga a Víctor Valdés sense rialles ni mofes còmplices. Guardiola sap que Piqué es multiplica en els partits importants, i per això hi vol comptar. Ara bé, que jugui o no tampoc no és garantia de res. Fins i tot amb Piqué, el Barça pot perdre al Bernabéu. De la mateixa manera que s'hi pot guanyar sense el Gerard. Sense Messi, ja costaria més. Que no l'expulsin, sobretot, demà contra el Llevant...

Massa catalana

Ara resulta que Carme Chacón és massa catalana per optar a liderar el PSOE. Amb la il·lusió que li fa i, de cop i volta, apareixen Alfonso Guerra i José Bono per advertir a tothom que el relleu de Zapatero no pot venir del PSC. Mentre aquí s'acusa la ministra de Defensa que li hem vist poc el pèl i que ha deixat Catalunya de petja, els nacionalistes espanyols d'esquerres alerten de la poca idoneïtat de la candidata pel seu origen. D'això no se'n deia xenofòbia? Guerra i Bono, a qui ja fa dies que se'ls ha covat l'arròs, encara tenen predicament. Res del que diuen no és gratuït. Ni casual. Encara que l'endemà hagin de fer mitja marxa enrere, ja han col·locat el missatge que calia donar i l'opinió pública se'n fa ressò.

Que curiós. Ens hem passat quatre anys preguntant-nos si el PSC hauria de tenir grup propi al Congrés, hem debatut constantment sobre el paper d'estrassa dels seus 25 diputats a Madrid, i mentre aquí estàvem que si tomba que si gira, arribem a una altra conclusió: a aquest pas, ves que no sigui el PSOE qui expulsi el PSC i l'enviï a formar un grup propi.

Una altra cosa és qui s'ha de postular com a nou secretari general del PSOE. Si mai perdo quatre milions de vots en una nit, com Rubalcaba, o set-cents mil, com Carme Chacón, em faltarà temps i em sobrarà vergonya per anar-me'n cap a casa, entendre el missatge i no treure mai més el cap. Ells dos, però, no es donen per al·ludits. Com si no formessin part d'un govern que s'ha immolat decisió a decisió fins a la derrota final. Marcelino Iglesias deia, aquesta setmana, que si un polític que ha perdut unes eleccions no es pogués tornar a presentar ja no quedarien polítics. L'afirmació és d'una lògica democràtica espaterrant. Però una cosa és perdre i una altra és l'escombrada sense pietat del 20-N.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT