Publicitat
Publicitat

MÍSTER B.

No me'l puc treure del cap

Ha arribat l'hora en què el futur ens serà revelat: ja són aquí Chelsea, Madrid i Chelsea, una tripleta en què, com en els entrepans, el que més ens importa és el que hi ha al mig.

Admetem que estem més pendents d'atrapar el Madrid que de jugar unes semifinals de la Champions, convertides en aquell tràmit administratiu previ a la final que la generació culer de les pantalles tàctils ha rebaixat a la categoria d'"unes semis", amb aquella confiança que proporciona haver-les jugat cinc anys seguits. Com si els minuts més angoixants de la vida del barcelonista contemporani no haguessin estat precisament en unes semis en aquella maleïda capsa de mistos de Stamford Bridge, i com si no ens estiguessin esperant per cobrar el compte pendent d'una eliminació cruel.

Però el cas és que en l'ambient culer de Champions hi ha emoció sense tremolor de cames. I és lògic: si els quarts de final contra el Milan, líder de la lliga italiana, ja van ser una final anticipada, el Chelsea, sisè classificat de la Premier, no pot ser més que la penúltima pantalla d'un joc de dificultat creixent.

Hi ha tres culpables de les percepcions alterades d'aquesta setmana. El primer és el calendari: si l'entrepà hagués estat una cosa com Chelsea, Granada, Chelsea (amb perdó) estaríem més afectats. El segon és el Barça, de qui la superioritat respecte al Chelsea 2012, i més a doble partit, es dóna per descomptada. I el tercer és el Madrid. Una dada: el Madrid ha marcat 107 gols a la Lliga, gairebé el doble que els 56 del Chelsea a la Premier.

El Madrid és l'únic obstacle que s'interposa entre el Barça i la renovació de la seva hegemonia. I tant a la Lliga com a la Champions, perquè des de les semifinals Barça-Madrid de l'any passat, la UEFA es mor de ganes d'organitzar el combat del segle, i per poc que el Barça i el Madrid juguin com saben, a Munic tindrem final hispano-catalana. Per això aquesta aplicació del Chelsea apareix enfosquida a la pantalla de l'Outlook culer.

I, què carai, després d'haver-los guanyat la Supercopa, d'haver-los derrotat al Bernabéu a la Lliga i d'haver-los eliminat de la Copa, no hi ha excitació més gran que la possibilitat d'atrapar el Madrid en una Lliga que tenia guanyada. L'objectiu és d'una enorme dificultat si tenim en compte que, per assolir-lo, el Barça és veurà molt probablement obligat a guanyar la burrada de 16 partits consecutius i esperar que San Mamés hi col·labori. Però és aquesta llebre madridista la que ha forçat el Barça a demostrar una fortalesa mental i un esperit de lluita dels quals es poden esperar nous prodigis.

Veure Mourinho fent botifarra per un gol a l'Sporting i evitant la sala de premsa i veure aquesta màquina de marcar que és Cristiano celebrant els gols amb aquella elegància ajuda a recordar que el Madrid s'ha fet tan dur com desagradable, i que dissabte al Camp Nou caldrà tornar a combinar el millor ànim a l'equip amb la ironia més fina en relació al rival. No serà fàcil caçar la llebre. Segurament, serà més difícil que un elefant.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT